La nit d'Alcácer, l'heroi del Barça

Alcácer va ser titular i Alcácer va marcar dos gols. Va salvar el Barça d’un empat davant un notable Sevilla, allargant l’apoteòsica ratxa de l’equip (10 victòries i 1 empat en 11 jornades) i convertint el liderat en un bastió inexpugnable. La nit amarada de glòria potser no compensa Alcácer de tantes jornades d’amargura, de suplència i grada, però es va poder sentir per un dia l’heroi de l’equip.

La seva intervenció va ser tan crucial i decisiva que no s’explica el triomf del Barça sense l’aportació del davanter, rescatat del fons de l’armari per Valverde, fet que també remetria al fi instint de l’entrenador, elogiat per la bona mà amb els canvis. Encara que a vegades estiguin programats, com els practicats davant el Sevilla: va retirar Iniesta just després de l’empat de Pizarro i va reemplaçar Alcácer acabat de celebrar el segon gol. No, el partit no es va acabar. Però mai va encaixar tan bé una substitució. Feia estona que estava extenuat i el Camp Nou li va tributar l’ovació somiada per qualsevol futbolista.

Era la nit de Messi

Alcácer va emergir en la nit que havia de ser de Messi, que complia el seu partit 600 amb el Barça. L’astre va buscar el gol amb més esforç del que és habitual, per trencar la curiositat que es queda sense marcar quan celebra un partit centenari (només ho va fer en el 500). I va ser una altra nit negra de Suárez, que no veu la porteria de cap manera. Alcácer va ser també la sorpresa més sonada de l’alineació. Va disposar de la tercera oportunitat de la temporada (dues vegades titular a la Lliga i una a la Copa). Poques, no obstant, en la perspectiva de 18 partits oficials i quan ja ha desfilat per la davantera fins i tot l’apuntador. ¿Per què precisament ahir? Segurament per la voluntat de Valverde de retocar el dispositiu d’atac, amb dos puntes i un mitjapunta per darrere (Messi) que al seu torn era el vèrtex del rombe dels quatre centrecampistes.

La necessitat d'Inieta

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Si sonada va ser la titularitat d’Alcácer, igual de valuosa va ser la d’Iniesta, que va tornar per recordar que insubstituïble que és al Barça, no tant per la consecució del resultat com per la identitat que li dona. Un equip que fa del moviment i la possessió de la pilota la seva raó de ser, necessita Iniesta, meravellós i subtil en l’un contra un que va plantejar el Sevilla, més guapo que perillós. Va voler sortir jugant des del darrere però mai va arribar al davant. Banega va ser la vàlvula d’escapament del Sevilla quan podia escapar-se de la pressió blaugrana, només practicada després de les pèrdues de pilota. Com que els entrenadors van convenir a aparellar-lo amb Busquets, tots dos van protagonitzar un dels duels més interessants, sepultats no obstant per la brillantor d’Alcácer, letal a l’àrea rematant a un toc, sense pensar, i fatal fora. Molt exigits pel rival, Banega i Busquets van accentuar la seva concentració per la importància que exercien en el joc. Van tocar moltes pilotes, però també n’havien de robar. Representants de dos estils molt diferents, va acabar triomfant Busquets, perquè va jugar més de cara al joc.

La pilota és blaugrana

La pilota va ser sempre del Barça, inferior numèricament al centre del camp, però infinitament més hàbil per moure-la amb rapidesa i precisió en espais minúsculs. Entre els quatre blaugranes davant els cinc blancs es comptaven Iniesta (després Pauliho) i Messi: insuperable. Els petits, acompanyats per Busquets i Rakitic, van superar amb facilitat la vigilància individual que va exercir el Sevilla. Quan als nou minuts el Barça ja havia rematat sis vegades, Berizzo va ordenar a Pizarro que perseguís Messi. També es podia comptar com a centrecampista Alcácer, disciplinat interior dret en situacions defensives. Quan el Barça recuperava la possessió sortia cap a l’atac per repartir-se la meitat de l’atac amb Suárez, basculat cap a l’esquerra. Només retrocedia Alcácer; Suárez es va quedar a dalt, rondinant per la frustració que sentia a l’estavellar-se una vegada i una altra davant Kjaer, el central sevillista. H