Bakero: "Estic més nerviós que en un partit normal"

Després d’una vida jugant partits a la gespa i dirigint-los des de la banqueta com a entrenador, José Mari Bakero, als 54 anys, experimenta una nova sensació: organitzar-los. En realitat, només es tracta d’un partit. El del retrobament, aquest dissabte, del dream team, el primer equip del Barça que es va coronar campió de la Copa d’Europa el 1992.

–¿Quines sensacions té? ¿Cansament, tedi, neguit, il·lusió...?

–Estic més nerviós que en un partit normal i espero que tot surti bé. Tinc ganes que arribi. ¿Ansietat? Tampoc és ansietat; diguem que estic més alterat del que és habitual. Però molt motivat.

–Amb la preocupació que no tot està a les seves mans.

–És clar. No pots fer el cent per cent del que voldries. L’esdeveniment està condicionat per moltes coses. Com el partit. Per la nostra edat, la situació física de cadascú, començant per la meva, que no puc jugar i m’he d’operar del turmell. L’important és que tots serem al camp. Uns jugant i altres al costat, acompanyant-los.

–¿Quines expectatives té?

–Només demano a companys, mitjans de comunicació i públic que vinguin, mirin i a l’acabar el partit opinin. Tant de bo ens quedem amb la sensació que hem passat una bona nit. Fa 25 anys vam viure una època de complicitat absoluta i vull recuperar aquell esperit. Vull rescatar el màxim nombre de records i sensacions possibles i compartir-los amb el nostre públic.

–No preocupa la quantitat de gent sinó la qualitat de l’espectacle.

–Exacte. Des del 92 ens han passat moltes coses a tots. Però fins llavors, la majoria coincideix: vam arribar a ser una família fantàstica.

–Vostè és el vincle d’unió entre el club i l’equip.

–Ha coincidit que em van fer la proposta i era a Barcelona, i no a l’estranger treballant. Abans de donar el sí, vaig parlar amb els tres capitans: amb Andoni [Zubizarreta], Tali [Alexanko] i Ronald [Koeman]. Vaig voler saber què en pensaven. Si ho fem, t’ajudarem, em van dir.

–¿Quina era la proposta?

–Organitzar l’esdeveniment. El club ens va donar la llibertat de poder decidir una mica el tipus de festa que volíem. L’objectiu era unir les famílies i que els nostres fills hi participessin. La majoria no ens van veure ni jugar i es presentava l’oportunitat que coneguessin els companys, als quals en certa manera tenen idolatrats, de qui han sentit parlar i que només han vist als pòsters. El retrobament només es podia produir en un escenari on vam ser còmplices, al nostre estadi. Però abans, divendres, hi haurà un dinar i un sopar.

–¿Va trobar suport?

–Els vaig consultar i els va semblar bé. A partir d’aquí vaig començar a parlar amb tots un per un. Algun hauria fet coses diferents, però al final hi ha un moment en què has de decidir. 

–¿Ha tingut prou temps amb tres mesos per organitzar-ho?

–M’hauria agradat disposar de més temps. Entre altres coses, perquè no he estat tot el temps que hauria volgut amb els companys. Per les dificultats a localitzar-ne més d’un, amb qui no havia parlat des d’aleshores. No estaré tranquil fins que els vegi a tots aquí. Però ja estic disfrutant. He tingut el privilegi de recuperar converses, compartir vivències i saber coses d’aquella època que desconeixia: anècdotes, sensacions de cada un que llavors no les comentàvem. He sigut un privilegiat.

–Va dir que se sentia en deute per haver sigut l’únic futbolista que va tenir homenatge.

–Sí, sentia un deute moral respecte a ells. N’hi va haver un, el de Johan, a la persona. El de 1999. Ara serem molts més. Hi seran els de la plantilla de 1991, perquè si no haguéssim sigut campions de Lliga no hauríem jugat la Copa d’Europa. 

–¿Va plantejar exigències?

–Tenia dues premisses. Una vegada vaig exposar els conceptes que considero imprescindibles, el muntatge de l’espectacle l’ha dirigit una empresa professional. L’altra era que havia de ser gratis: no pots cobrar ni un euro per un esdeveniment que és un homenatge.

–El seu paper reforça la idea que aquell equip i aquesta junta no tenen cap vincle emocional.

–Per això dic que aquest és un homenatge fins al 92. De tots els que van participar-hi. Dels que segueixen tenint certa notorietat i dels que no volen saber res del futbol. Estàvem junts llavors i això és el que vull transmetre. Oblidem-nos de tot i recuperem l’esperit del 92. A tots els ha agradat amb l’afegit d’incorporar les nostres famílies. Hi haurà més de 50 fills nostres. Serà molt bonic.

–¿Com atraurà el públic al Camp Nou?

–Explicant aquestes coses. Sincerament. ¿Vostè creu que puc tenir en compte les 40.000 persones que em xiulaven quan tirava la pilota enrere i altres situacions negatives que he viscut? No perdria ni dos minuts en això. És el moment de fer un parèntesi. Estem davant d’una festa especial de dos dies i la disfrutarem. Tots.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–¿La desil·lusió dels culers per aquesta campanya pot influir negativament en l’assistència dissabte?

–Doncs fem del problema la solució: que vinguin a recordar els bons temps i acabem la temporada de manera positiva.