Una croada contra els genolls trencats

És la millor foto de Pep Guardiola. Una imatge inoblidable. Pot ser que l’escollís el doctor, sí, i, fins i tot, que la idea fos del Pep. De qualsevol manera, entre tants records i agraïments, no m’estranya que, en un racó d’aquest despatx, que un se l’imaginava com la NASA, hi hagi aquella  imatge. No importa on, ni la mida (discreta). Hi és. ¿La dedicatòria? Podria ser del doctor Ramón Cugat al millor tècnic del món, per què no, però no, és del nen de Santpedor al seu metge de capçalera, el mateix que li dóna un cop de mà, a través del doctor Edu Mauri, quan té algun dubte sobre les lesions dels nois del Manchester. «Al doctor Ramón Cugat, l’ésser més generós que he conegut en la meva vida», diu la dedicatòria.

La llista dels millors

Cugat (l’Aldea, Baix Ebre, 1950) no pertany a cap club. És de tots els que el necessitin. Millor així, pensa. No té ni un paper al damunt de la taula. És més, no sap engegar l’ordinador que té al davant. Ni ho necessita. Fora potser l’espera un dels jets de l’emir de Qatar per portar-lo a Doha i operar algú. O un altre de Dubai. O, qui sap, potser acaba de trucar Arsène Wenger per dir-li que li envia el millor dels seus. O Unai Emery. Cugat no pot dir noms, ni portar-me a cap habitació del departament de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital Quirón.

No se li escapa cap nom, però puc escriure que ha operat els millors futbolistes/esportistes del món i ni menteixo, ni exagero. Se sap, és públic, que per les seves mans han passat Iniesta, Fernando Torres, Silva, Cesc, Villa, Gundogan, Puyol, Javi Martínez, Thiago, De Bruyne, Rafinha, Afellay, Gary Medel, Kompany, Mathieu... Una infinitat. I, en molts casos, del maleït i terrorífic trencament del lligament encreuat anterior del genoll. Cugat em mira com si fos un espècimen estrany. ¡I mira que li agrada explicar el que fa, com ho fa, però no a qui l’hi fa! ¡Prohibit! I, just quan començàvem a conversar, ¡pam!, el despatxet s’il·lumina, sonen campanetes de Nadal, de debò, i apareix una doctora que, pel soroll, alegria i manera de saludar, sembla que tingui 16 anys. «¡Hola, sóc Montsita!». Montse García Balletbó, doctora, patòloga, esposa del doctor Cugat i una de les seves mans dretes. Dic, per la manera com irromp a l’habitació. Ja tornarem a ella.

«Quan un futbolista es trenca el lligament encreuat anterior del genoll –¡és encreuat!, en singular, ¡és molt difícil que es trenquin tots dos!–, entra en mode pànic, por, incertesa, desconeixement», comença explicant-me el doctor Cugat. «Normal ¿no?, és la primera vegada que li passa i ha sentit al vestidor, ha llegit als mitjans de comunicació, que aquesta lesió és terrible. Ho és, però jo m’estimo més que es trenqui el lligament encreuat que no pas el menisc extern. Perquè, si el pots cosir, com vam fer amb Etoo, fantàstic, però si l’has de treure, el genoll es queda coix. Pots empeltar un menisc d’un banc de cadàvers, però aleshores ja no és el mateix».

Té molt de sentit. Una cosa és reconstruir, que és el que fan les mans màgiques de Cugat, i una altra de molt diferent «treure, extreure», ja que treus el menisc i es deixa una articulació minusvàlida. I aleshores et mira fixament (com si fossis el doctor Mauri), i et diu: «Els meniscos, si els pots deixar, deixa’ls. Encara que estiguin trencats, a vegades segueixen fent la seva funció». Però no, el lligament encreuat s’ha d’operar, sí. ¿On?, a Barcelona, a la Clínica Quirón, en mans d’aquest matrimoni prodigiós, una cosa així com la MSN dels quiròfans, símil que a ells no els agradarà, perquè viuen a les catacumbes d’aquesta sofisticada clínica, on reforcen els seus coneixements amb la investigació que neix, creix, es reprodueix i s’aplica a la Fundació García Cugat per a la investigació biomèdica.

Una lesió molt sacrificada

«El lligament encreuat el pots operar bé o malament. Si l’operes malament, no es recuperarà mai més com abans. Fins i tot operant-lo bé, has de seguir una rehabilitació molt exigent, perquè si no ho fas tampoc funciona», narra aquest savi, que mesura les paraules com si estigués (així és) parlant amb un pàrvul de la medicina. «La base és col·locar un empelt perquè faci la mateixa funció que feia el lligament original. S’ha de convèncer el cos que el lligament és el que era. Però s’ha de fer una rehabilitació molt bèstia. S’ha de treballar moltíssim la massa muscular, la cuixa, que és l’element dinàmic que sosté l’articulació. Si no tens una bona cuixa, ¡oblida-te’n!, quan comencis a jugar et fallarà el genoll, no tindràs mai la confiança que tenies abans quan corries, esprintaves, driblaves, regatejaves, xutaves».

El lligament encreuat es trenca a causa d’un mal gest, no per un cop. I l’encreuat es recupera operant, sí, però amb una rehabilitació molt minuciosa. D’aquí ve que el doctor Cugat tingui recuperadors, físios, de confiança, com Emili Ricart. I tingui, per descomptat, la Montsita, la mare de les cèl·lules mare i els factors de creixement, el tractament que va salvar Xavi Hernández, Rafa Nadal i Kobe Bryant. «Una cosa és la reparació, col·locar el nou lligament, rehabilitar-lo, aconseguir, amb esforç, que s’assembli al màxim possible al lligament original», atenció que entra en escena la doctora García Balletbó, el segon cognom de Cugat, «i una altra de molt diferent és regenerar el teixit, la zona, el genoll. La biologia, els factors, les cèl·lules mare, el que fan és crear l’ambient perquè es regeneri bé el teixit, per ajudar a fer que tot s’acobli de manera correcta».

La biologia, que era una ciència que estava apartada en tot aquest procés, operació i recuperació, acaba fent que la intervenció quirúrgica tingui èxit. «Abans», assenyala la patòloga de capçalera del doctor Cugat, «ningú comptava amb nosaltres. Actualment, la biologia ha aconseguit que tot soni, que hi hagi música. Sense la nostra aportació seria una orquestra, una orquestra fantàstica, però sense instruments. El Ramón repara, però la biologia regenera, fa que tot soni bé».

¿Podré tornar a jugar?

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

Cugat, que ha sentit aquest discurs mil vegades, assenteix amb el cap. «Abans, ens martiritzàvem perquè lligaments encreuats, meniscos, genolls, que havien sigut fantàsticament operats, amb el pas del temps, 10 o 15 anys, experimentaven un desgast i provocaven artrosi. I era perquè no sabíem que la biologia podia ajudar-nos. Ni tan sols sabíem que existia, que ens podia ser útil. Ara, amb el complement de la biologia els operats es recuperen abans, sense dolor i amb més qualitat de vida».

La combinació d’aquestes dues ciències fa que Cugat i García Balletbó puguin tranquil·litzar els futbolistes que els arriben amb pànic. «És la seva vida, el seu present i el futur dels seus. És molt normal que tinguin por de no tornar a jugar com abans. De vegades, aquesta mateixa angoixa no els permet recuperar-se bé, d’aquí ve que s’hagin de mimar molt, que calgui estar pendents d’ells cada dia», acaba dient Cugat.