Entrevista amb Denis Suárez: "Si no et diverteixes, el futbol no té sentit"

Torna a Vigo, casa seva, després d’un sinuós camí que l’ha portat d’un petit poble gallec a Manchester, Barcelona, Sevilla, Vila-real i un altre cop a Barcelona. Amb 22 anys, Denis Suárez té una llarga història per explicar.

­–Tot va començar a Salzeda de Caselas i ha acabat al Camp Nou. 

–Vaig començar a jugar amb 3 o 4 anys. La meva mare té una perruqueria. I jo xutava just davant. Li trinxava totes les plantes. Un dia, un senyor que sempre venia a tallar-se els cabells, li va dir: ‘¿Per què no apuntes Denis en un equip?’ La mare va pensar que era una bona idea, així almenys no li faria malbé les plantes (rialles). Però a Salzeda, no hi havia escoles de futbol per a nens tan petits.  ‘¿Per què no el portes a Porri-ño?’, li va dir. I m’hi va apuntar.  Però tampoc els agafaven tan petits. Tot i així, vaig començar a jugar amb nens de 6 o 7 anys. Era el més petit, feia de lateral dret...( rialles)

–I la seva mare amunt i avall...

–Sí, sí. Aquells inicis van ser complicats per a ella. El meu pare treballava tot el dia i la meva mare havia de ser a la perruqueria. Quan anava a entrenar-me, la deixava durant mitja hora. Parava la gent i els deia: ‘Us quedeu aquí una estona que he de portar el Denis a entrenar a Porriño’ Era un trajecte de mitja hora anada i tornada. I mentrestant la gent es quedava sola a la perruqueria esperant que la meva mare tornés.

–No és fàcil imaginar-lo de defensa si a més era el més petit. Però va anar canviant de posició. 

–A prebenjamins vaig fer de lateral, després de central, de migcentre i a poc a poc vaig anar fent passos endavant,  de centrecampista i fins i tot d’extrem. A benjamins vaig tenir Toni Otero d’entrenador, que ara ha fitxat pel Barça, i ell em va posar de 6, de 8, en posicions d’interior i, finalment, fins i tot de 10. Quan Toni se’n va anar al Celta, va fer un equip d’alevins. Se’m va emportar allà i no me’n vaig moure fins a juvenils.

–I la seva mare amunt i avall...

–Si sí, pobra (rialles).  Ara de Salzeda a Vigo. Vaig tenir la sort que van fitxar un noi del meu poble, tot i que jugava en una altra categoria. Aprofitant que a Toni el van fer director de planter, van organitzar els entrenaments perquè coincidíssim. Així les mares feien torns cada setmana.

–No va deixar de progressar, però també va passar moments difícils.

–A infantils vaig anar un any avançat, però després a cadets vaig tenir una temporada en què em vaig quedar una mica enrere. Tots havien crescut i jo encara no m’havia desenvolupat. Era molt petit, no estava al nivell físic. Va ser un any complicat. Em van deixar fora de la selecció gallega. Això em va afectar. Tenia 12 anys i va ser un cop dur perquè sempre hi havia anat. Però això em va servir per treballar més, per lluitar per les coses que volia. Després, em vaig recuperar. Vaig fer un pas més i em van pujar de categoria. Era cadet de segon any i ja jugava contra juvenils de tercer any.

–¿Quan va començar a pensar que podia arribar?

–Vaig debutar amb el Celta B quan tenia 14 o 15 anys. I vaig pensar: ‘¡Mare meva!’ El meu primer partit amb el Celta B va ser contra l’Alabès. Era petit i l’entrenador em va col·locar a la banda esquerra. El seu lateral no sé els anys que devia tenir, 30, 32… Ni idea. I al començar el partit, em va dir: ‘¡Si passes per aquí, et trenco les cames!’ Imagina’t, jo. Petit, ni 15 anys, debutant a Segona B i sentint això. Estava cagat (rialles). Però cagat. A Segona B la gent es juga la vida. No són només els diners sinó també la vida. I jo era allà al mig, mai havia jugat amb gent tan gran, però això és una cosa que també t’acaba fent fort. Em va fer molt més madur.

–La seva gran il·lusió, jugar amb el Celta, cada vegada més a prop.

–Sempre em va agradar el Celta. El meu objectiu era intentar arribar a la primera plantilla, aquest era el meu somni. Sempre intento divertir-me jugant. Si no et diverteixes, el futbol no té sentit. A partir d’aquí, m’ho vaig prendre més seriosament i el club va apostar per mi. Li estic molt agraït al Celta, tot i que hi vaig durar poc. Molt poc, la veritat. 

–D’un dia per l’altre, la seva història canvia i segueix un camí inesperat.  

–Me’n recordo bé de tot. Jugàvem un partit de Copa de juvenils. El Celta s’acabava de ficar al play-off per pujar a Primera,  però els jugadors feia  mesos que no cobraven i el club estava en llei concursal. Llavors, tinc una proposta del Barça i una altra del City. Els meus pares feia dos mesos que es reunien amb Narcís Julià i, al final, jo també vaig anar a una reunió en un hotel de Porriño. També parlaven amb el City i d’Anglaterra va venir Bryan Marwood, que era qui manava. Si havia d’anar-me’n era al Barça, això és clar. Però el Celta necessitava diners. I el City els pagava un milió i mig d’euros a l’instant. Els salvava el sou dels jugadors. I als meus pares els resolia la vida. No m’ho podia pensar més. No podia dir no a l’oferta. I me’n vaig anar.

–¿I com li va anar a Manchester?

–Va ser una experiència molt bona. Me’n vaig anar amb tota la família i la meva nòvia. Tenia 17 anys. Vaig començar la pretemporada amb el primer equip amb Mancini. Però jugava amb el filial, que tenia un tècnic anglès i li agradava jugar a la pilotada. Quan em va veure, petitó com era, devia pensar: ’¿Però aquest d’on surt!’ I, és clar, els primers partits no vaig jugar. Fins que un dia , després d’un partit, vaig anar a veure Marwood  i li vaig dir: ‘Mira, demà agafo un vol i me’n vaig a casa perquè aquí no jugo i no m’hi vull estar més. A sobre que he fet aquest sacrifici. Me’n vaig’. Van parlar amb David, un cercatalents que tenia el City a Galícia, perquè em convencés. Al final, em vaig quedar i vaig començar a jugar. I després van canviar l’entrenador i la manera de jugar, i ja tot va anar millor. M’entrenava amb el primer equip, vaig debutar amb Mancini...

–Però aquell procés es va frenar...

–Sí, l’any següent, em vaig lesionar al començar, vaig ser fora dos o tres mesos i vaig començar a comptar menys per al primer equip. Arriba Pellegrini i em volen renovar. Però apareix el Barça i decideixo anar-me’n. El City m’ha de vendre perquè l’any següent quedava lliure. I el Barça aposta per mi perquè em fa un contracte d’un any amb el filial i tres amb el primer equip. ¿Com li podia dir que no? Després de passar pel filial, on vaig estar molt bé, vaig pensar que havia de fer un pas més. I me’n vaig anar amb la intenció de tornar.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–Ara ja pot tornar a Salzeda de Caselas com el noi que ha fet realitat el seu somni.

–És casa meva. Tot i que ara és una mica diferent i em fa ràbia perquè vas pel poble i ja no ets     Denis el de sempre, ja ets Denis Súarez. Això no m’agrada, la gent m’ha de continuar veient igual perquè segueixo sent el mateix.