S'ha trencat una sabata, però s'ha de caminar

Hem de millorar, jo el primer». A Luis Enrique l’ha atrapat la nit just quan necessita trobar el fil negre que tiri del seu Barça, confús i atordit en la foscor d’un túnel que no estava senyalitzat en la ruta triomfal. La bufetada ha vingut mentre l’equip disfrutava d’una eterna nit de noces, amb l’orella regalada (merescudament) i interioritzant una sensació que amb el temps s’ha revelat funesta. S’havia consolidat un estat d’opinió segons el qual repetir el triplet era molt fàcil. Semblava que s’havien de detenir les competicions i entregar els trofeus directament als astres blaugranes, no calia seguir jugant perquè a cada partit quedava clar quin era el millor equip d’Europa, del món i potser de tots els temps. El trident era la clau mestra, la garantia infal·lible, davant de notari fins i tot: han elevat a 39 partits la increïble ratxa sense perdre, i gairebé cada setmana queia algun rècord. És com si hagués passat molt més temps que les poques setmanes que van des d’aquells dies feliços fins a aquestes hores en què alguns nens ploren perquè han descobert per primera vegada que la derrota existeix.

   

 Segurament Luis Enrique i tots nosaltres ens pensàvem que al trident li arribaria el combustible per arribar a San Siro, vèncer a qui fos que s’atrevís a posar-se-li al davant i tornar a Barcelona amb la Champions. Les circumstàncies, no obstant, han despullat el rei, que al cap i a la fi és humà. El que és normal, el que sol passar cada temporada, és tenir un mal moment, caure en una crisi; el que era extraordinari era que no fos així, guanyar sense parar i brindar diàriament. En el fons, és qüestió de forma. 

EL REI, DESPULLAT

El gran problema és que les dinàmiques són tossudes, no es deixen dosificar, no es pot escollir el moment d’enfrontar-se a la caiguda. Ara el Barça necessita aconseguir una cosa tan complicada com tornar la pasta de dents al tub: que aquests fantàstics jugadors tornin a creure en si mateixos en els set partits que els queden per guanyar (ni més ni menys) un doblet. És difícil, perquè si alguna cosa caracteritza el fet d’anar cap avall és que cada vegada s’hi va més de pressa.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

    El Barça va marxar dimecres del Calderón taciturn i baldat després de ser atropellat per la fera d’abril, aquest Atlètic indomable que ha rematat el funest mes blaugrana. És probable que els jugadors, com qualsevol aficionat, es preguntin què està passant. Potser no està passant res, excepte una coseta aquí, un petit entrebanc allà, allò altre, aparentment insignificant, que es torça allà, i que tot junt hagi esquerdat el castell. Potser no està passant res aquí dins, però com que els mals resultats no són precisament un calmant, a Luis Enrique li correspon conjurar el risc que sí que comencin a passar coses i s’ensorri tot.

    El Barça sempre ha sigut un cavall més útil per al passeig que per a la batalla. Convé no oblidar que les cinc Champions que hi ha a les vitrines es van guanyar en anys en què també es va guanyar la Lliga. Només serveix la perfecció, una cosa quimèrica per naturalesa. Una baixada i aquesta Champions se n’ha anat. S’ha trencat una sabata, però s’ha de caminar.