La rendició del trident

Doncs hi ha Lliga, quin remei. La Champions es va esfumar la nit en què tampoc va arribar el gol 500 de Messi, en què la vareta abracadabrant es va quedar al bagul dels mags i en què el trident, en fi, va presentar la dimissió. Feia molta pudor de pólvora al voltant del Manzanares ja dues hores abans del partit, en aquella litúrgia d’exaltació en què l’Atlètic ha convertit els partits de la màxima com aquest, amb torrents d’aficionats cap a l’estadi envoltats en fum euforitzant. Qui s’havia de pensar que després, al camp, els que fan servir la millor dinamita del món es quedarien sense energia. El Barça ha posat el seu destí en les arts d’aquests tres genis, Messi, Suárez, Neymar, i quan els seus canons han callat la guerra s’ha perdut.

El Barça està en un moment en què cada cop que fa un pas trepitja una pell de plàtan. A més, les relliscades de diversos jugadors no van ser tan metafòriques. Van acabar a terra una vegada i una altra, incomprensiblement, com si ningú els hagués avisat que ha plogut aquests dies a Madrid i s’havia de tenir en compte. Tant se val aferrar-se a aquell penal que podia haver sigut decisiu, perquè hi ha dies en què ensopegues fins i tot sense pedra.

Messi va sumar el seu cinquè partit consecutiu sense marcar amb el Barça. Potser no és més que una coincidència, una mala ratxa, la merda de casualitat que et passin les ganes de ballar just quan comencen a posar la millor música. Messi va fer un gran regat al minut del xiulet inicial però després va jugar un d’aquells partits en què sembla abúlic, fins i tot avorrit.

Trotava fent-se el sospitós davant la mirada inquieta de Filipe Luis, sense tocar gaires pilotes però amb aquella actitud de «ja t’enxamparé», desafiant les muses d’atrapar-les arribat el moment. Però el moment no va arribar mai. Messi fins i tot va tenir un últim xut en la falta que havia d’haver sigut penal. Res. Neymar, bé, gràcies, per allà, relliscant. Suárez, de picabaralla en baralla, a la caça d’algun remat redemptor que, en el seu cas, va estar a punt d’arribar. Els Globetrotters botant-l’hi al peu. Inaudit.

Davant la mala pinta del malalt, fem un cop d’ull a la banqueta, que algú truqui a un metge. Hi ha Arda Turan. Com en aquell acudit d’Eugenio del pobre desesperat que s’estimba, sorgeix la súplica: «¿Hi ha algú més?». Hauria sigut preciós i fins periodísticament oportuníssim escriure una vibrant història del turc, tractat com un malvat per la seva antiga afició però convertit finalment en heroi gràcies a un gol salvador. Massa demanar per a un futbolista que ni tan sols sap on és. Darrere d’aquest trident sense pólvora només hi ha un abisme.

Triple ració de ‘cholisme’

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

Tota la resta va ser assistir a la triple ració de 'cholisme' que va deparar el partit. L’Atlètic va fer el que sap fer, va merèixer un excel·lent. Sense que soni paternalista, com de mirar per sobre de l’espatlla de la filigrana culer, també així es construeixen equips campions. L’Atlètic ho va brodar i després va aplicar el seu codi intern del «com sigui»: perdre temps, faltes, la bronca, les coses del gran Godín... Massa intensitat per a un Barça arítmic. 

Va resultar irònic que un dels pocs trets 'cruyffistes' dels blaugranes en la trista nit del Calderón fos veure Piqué com a davanter centre, igual que en els temps d’Alexanko. No és una bona notícia. Al final, quan les cartes no podien assenyalar res més que la derrota, Ter Stegen gairebé atura el penal de Griezmann. Però ja tant se valia. El miracle era necessari a l’altra porteria. Els déus no estaven fins i al Manzanares es va aixecar un fort onatge per a més glòria de Cholo i els seus.