El Barça escriu un bon final

Al Barça li va acabar provant la Copa (3-1) però durant una bona estona se li va fer un nus a l'estómac, amb l'Athletic encaparrat a donar-li la nit i l'equip incapaç de fer-ne una de dreta, amb la vista entelada i un enorme espessor. Fins que es va aclarir, va recuperar la calma i el sentit, i es va posar a jugar com déu mana, suficient per deixar els lleons sense alè i sense forces, per més que no van deixar de batallar fins al final. El campió ja està a un pas d'una altra final, decidit a recórrer el mateix camí que l'any passat. Li falta un punt de màgia i frescor, però li sobra talent. El trident segueix amb la borratxera de gols, amb Neymar convertit en el gran animador, un amic de les festes a qui només aturen a cop de destral. I ni així. 

El final del partit es va empassar el principi, amb el Barça jugant on li correspon, en camp contrari i no al seu. Amb Messi, Neymar i Suárez buscant-se sense parar i regalant-se passades, sovint més del compte, però inevitables en aquesta singular relació que mantenen. Tan bon punt el Barça es va posar seriós i a l'Athletic li va faltar l'aire per pressionar-lo, el Camp Nou va deixar de patir i va començar per fi a disfrutar, fins a acabar lamentant gols perduts. Qui ho havia de dir tal com havia començat tot. Suárez va posar ordre amb l'empat a passada de Messi (de qui si no) , i Piqué i Neymar van rematar una feina molt més complicada del que dibuixa el marcador. 

PRESSIÓ ASFIXIANT    

L'Athletic va sortir de la lleonera i va anar a buscar la peça major, sense gens ni mica de por per més imponent que sigui el Barça, decidit a no morir sense lluitar, fidel a aquell instint de Valverde de jugar-li tan endavant com sigui possible, en una constant pressió que va estabornir els blaugranes, incapaços d'escapar-se d'aquesta trampa. Més ben situat, més intens, més conscienciat que el que semblava perdut encara no ho estava, en aquell duel gegant home a home sempre tenia les de guanyar un basc. Sense Iniesta ni Busquets, el Barça no trobava ni una sola sortida. Va deixar de jugar arran de terra i només li quedava fer volar la pilota al trident, gairebé sempre de qualsevol manera i gairebé sempre sense arribar al seu destí. Una pilota perduda, i una altra, i una altra, i l'Athletic, encantat, al camp contrari i pressionant.

El guió que necessitava el va trobar al cap de 10 minuts. Així de ràpid i així de fàcil. Aduriz va tenir tot el temps del món per controlar, aixecar la vista i deixar-li al forat a Williams, cosa que Mathieu va seguir amb la mirada. Un desastre que no es va acabar aquí i que va deixar malparats Vermaelen i Mascherano, superats en tot, convertits amb el francès en una mena de triangle de les Bermudes perquè cada pilota que passava per allà es perdia. 

Va rondar més el 0-2 (Eraso el va tenir a la punta de la bota) que l'empat, amb el Barça gairebé sense travessar la zona mitja, i amb Ter Stegen convertit en el llançador, pilota va, pilota ve, i pilota que no arriba enlloc. I així una vegada i una altra, amb el Camp Nou intentant animar, però inquiet davant un panorama tan inesperat i decebedor.

LA VALENTIA DE NEYMAR

Notícies relacionades

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

El Barça de Flick treu bona nota

El trident estava desaparegut, desconnectat de la resta, com Neymar com a única referència, sempre a punt per rebre, encarar i arrencar a córrer. En la seva creixent ascensió, va tornar a fer una exhibició de valentia, de desvergonyiment, ràpid i vertiginós, inabastable en carrera, imprevisible a peu parat, un torrent de talent al qual l'Athletic només va poder combatre a garrotades. I ell, sempre insistint, ni un pas enrere. Al contrari. Com més llenya rep més els busca. I l'equip a ell. Al final va trobar el premi que es mereixia, una rematada forta a l'escaire.   

La Copa pinta bé, amb un camí lliure de grans enemics. Un dels que s'han quedat enrere és l'Atlètic, just el rival a la Lliga. Dissabte toca aquest altre clàssic. Que s'esmoli el trident. I que es prepari per a una altra guerra.