"Al Bernabéu, amb un parell d'ous"

Ser periodista és impagable. Anar a la Ciutat Esportiva Joan Gamper del Barça per informar sobre les aparicions de dos personatges tan dispars com Dani Alves i Luis Enrique et permet sentir-te un privilegiat. Formigueig, fins i tot quan t'insulten, com va fer el lateral brasiler. Ens va dir “xais” entre rialles, picades d'ullets i la seva particular mímica. Sort que no va venir disfressat. Perdó, a la moda. Després, de sobte, gairebé sense poder pair els capons d'Alves va aparèixer el gris, distant, lacònic i incorregible Luis Enrique, que, per fortuna, no ens va insultar però va fardar, davant d'un centenar de periodistes, que no té “ni un sol amic periodista”.

Luis Enrique no dóna ni un titular, ni una sola notícia, no explica ni revela res de res. Pilot automàtic. Va insistir a creure en els seus i que els seus nois sàpiguen que “l'afalac debilita” i, sobretot, “que, si de les derrotes se n'aprèn un munt, de les victòries com la del Bernabéu també, i has de corregir moltes coses, moltes”. ¿S'imaginava arribar al Bernabéu amb + 3, fer una exhibició, golejar 0-4 sense Messi i tornar a Barcelona amb +6? “No m'ho imaginava, ni ho pensava, perquè com que aquesta pregunta només me l'hauria pogut fer un periodista, i no tinc amics periodistes, ni ho vaig pensar”.

Els vetats

Passem a l'altre, a l'enorme i divertit Dani Alves (“Aquest tio ens omple els telediaris cada vegada que surt”, va dir un presentador de TV des de la rereguarda), que, si té amics periodistes, ho dissimula molt bé. Tant que als que odia, per exemple, als de ‘Marca’ (no els perdona que, fa mesos, escrivissin que ja havia firmat pel PSG) i als de l'‘As’ (ningú sap per què, potser per la publicació de les fotos del vestidor de Getafe després de Halloween), els impedeix preguntar. “Jo, com ‘Mou’, només parlo amb els vostres caps”. I ¡compte! Perquè això de la llista pot augmentar ja que, quan va emergir el gegant de ‘los Manolos’, de Cuatro TV, el va avisar que “el pròxim podries ser tu”. Però li va respondre, sí.

El cert és que veure i sentir Alves és un dels plaers d'aquest món. T'omple d'orgull sentir-li dir que “el Barça ha canviat la història del futbol. Cert, abans de l'arribada de Pep (Guardiola), però el Pep el va rescatar i el va impulsar encara més amunt. Som de la gent que estima el futbol. No solament és voler, és poder. Perquè, en el futbol, només són recordats els que guanyen, per això nosaltres mai deixem de tenir fam de guanyar”.

Alves mira fixament, amb bona intenció, el que li recorda que ell és ja el culer que més vegades ha guanyat el Reial Madrid: 22. “Jo sóc molt fort, no m'importa el que diguin de mi. La gent quan competeix amb mi, perd. No m'importen els xais que fan campanya. Només cal entrar a Google i veure el que es diu de mi. Google és més intel·ligent que molts”. No va dir, ho juro, però gairebé….que molts de vosaltres.

Toc a CR7

Ni una ganyota a la sala, plena de catalans, brasilers i, és clar, italians. Toquet, simpàtic, sí, benintencionat, a CR7 (“si ets massa protagonista, quan guanyes tot són elogis però, quan perds o no marques, tot són crítiques”) i definició solvent, cristal·lina, transparent de per què i com van guanyar al Bernabéu: “Al Bernabéu hi vam anar amb un parell d'ous, però també amb personalitat, amb ambició, amb criteri, vam ser més llestos que ells, vam llegir el partit molt millor que ells i vam marcar més gols que ells. ¿Què si vam buscar el 0-5? No oblidin que tots vam aprendre una paraula màgica del Pep: respecte. La manera de respectar el rival que ens va ensenyar el Pep va ser anar a marcar el cinquè quan teníem el quart, el sisè quan teníem el cinquè…sempre busquem el 0-100 millor que el 0-4. Però com menys ego, més possibilitats de seguir guanyant".

Notícies relacionades

El Barça treballa sense Mascherano pensant en el Roma

Simfonia del Barça, trons a Madrid

Alves, que ens va posar a tots com una moto, conscients que, a continuació, Luis Enrique ens adormiria, va dir que a ell ni el clàssic ni la golejada el posen a mil. “¡A mi em posa a mil la meva noia! ¡que em donin puntades, no em posa a mil!” I, ja seriosament (perdó, perdó, sempre va parlar seriosament), el lateral brasiler es va acostar a la definició d'Iniesta: “Sí, veus, el que va dir Andrés sí que em quadra: em posa com una moto el clàssic i el 0-4, és clar”.

Una altra cosa, l'última, que posa a mil Alves és veure triomfar, en gran, bestialment, gairebé, gairebé, a l'estil Messi, el seu compatriota Neymar. “Estic orgullós d'haver posat el meu granet de sorra perquè ‘Ney’ recalés al Barça, perquè, a excepció de Dani Alves (sic), tots els brasilers que han vingut al Camp Nou han marcat una època i han escrit, amb lletres d'or, els seus noms en aquest meravellós club”. Rialles a la sala, moltes, i algun (periodista amic, sí) vociferant “i tu, també”. “Però això de Neymar acaba de començar perquè la seva ambició està per sobre de la seva qualitat”.