Quan ens vam fer eterns

Cal que obrir-se pas entre la boira, sí, però hi va haver un temps en què la UD Las Palmas va campar per Primera ben tranquil·lament, instal·lada en l'aristocràcia, mezclando sense complexos entre el Barcelona i el Reial Madrid i discutint campionats. Els que els arribi la memòria assentiran. Per als curiosos, quedarà el testimoni dels avis. Però, en efecte, la segona part dels 60, en apogeu dels Beatles, va sublimar l'escola illenca fins a instal·lar-la en l'eternitat.

Guedes, Tonono i Germán, al capdamunt de la jerarquia, eren una cosa així com la Santíssima Trinitat d'una màquina de produir futbol que, amb Luis Molowny al capdavant, va afegir a la nòmina jugadors de toc d'un nivell sublim. Gilberto I i Gilberto II, Pepe Juan, Castellano, León o Martín Marrero, tots amb pedigrí de la terra. La irrupció d'aquesta generació va ser tan forta, que Domingo Balmanya, llavors seleccionador nacional, va arribar a reclutar-ne quatre en la mateixa convocatòria per a un amistós a Suècia. Entre llegendes com Iríbar, Aragonés o Rifé, van aparèixer a la foto Guedes, Germán, Castellano i Tonono. Una estampa sorprenent i que avui, encara, genera devoció nostàlgica. També seria internacional Martín Marrero per afegir autenticitat a aquesta generació única.

La conquista del Camp Nou

La Unión Deportiva, fundada el 1949, va ser precoç en la seva confirmació perquè, amb només uns lustres al sarró, va arrelar amb els millors i va estar a punt de guanyar la Lliga la temporada 1968-69. «En els diaris de l'època se'ns distingeix com l'equip que millor jugava a Primera i si no vam ser campions va ser perquè no ens ho vam acabar de creure, mai ens ho vam prendre seriosament», recorda en la seva biografia Germán Dévora, El Maestro.

El cert és que una campanya abans ja s'havia llançat un missatge inequívoc a la resta, ja que es va acabar en la tercera posició. Però la UD va tornar a la càrrega i, en el seu camí triomfal, va conquistar el Camp Nou, una fita que no tenia precedents. Va ser la jornada 18, un 19 de gener. Sadurní, Torres, Gallego, Eladio, Juan Carlos, Zabalza, Juanito, Pereda, Zaldúa, Palau i Rifé formen al Barça. Oregui, Martín II, Tonono, José Luis, Castellano, Guedes, José Juan, Gilberto I, Gilberto II, Niz i Germán, a la UD. Zaldúa i Guedes són els capitans. Arbitra Sánchez Ríos, del col·legi andalús. Ple de gom a gom per a un espectacle assegurat entre candidats. Al descans, paritat absoluta (0-0).Una passada de Guedes a León cuina el gol de Germán, atent per aprofundir per l'esquerra i batre Sadurní, que va interceptar la pilota però no prou. Més que un cacau amb l'esquerra, una canonada. Minut 55. Era el 0-1. El Barça pressiona i, gairebé al final, al minut 87, Gallego caça una pilota, a la sortida d'un córner, i afusella Oregui. Tothom dóna per  bo l'1-1 fins que Niz, des de la frontal i després d'un mal rebuig d'Eladio, fa, ja al límit del temps, l'1-2 definitiu. «Una cosa extraordinària», reflecteixen les cròniques a Gran Canària.

«Sobre la qualitat del futbol practicat pel conjunt de Molowny, no hi ha discussió», subratlla El Mundo Deportivo a manera de reverència. Tothom va entendre que aquella derrota li va costar la Lliga al Barcelona. Las Palmas va lluitar fins al final, però no va poder destronar el Madrid. Dues campanyes després, el setembre del 1971, una UD ja òrfena de Guedes va repetir la gesta. El mèrit afegit va venir perquè va haver de remuntar un gol de Gallego. Aquell era el Barça de Michels amb Asensi i Rexach com a banderes. A l'equip canari hi manava Pierre Sinibaldi, un preparador belga que va establir el doble torn d'entrenaments. Es treballava al matí i després de la migdiada. En aquell partit, amb 1-0 en contra, Gilberto II i León van capgirar la cosa. Com l'anterior triomf, 1-2. En aquest punt és on s'aturael comptador de victòries grogues en territori culer. Aquesta tarda torna al coliseu blaugrana el club canari i és inevitable desafiar el temps i recular per datar dos precedents que ara equivalen a utopia.

En la millor UD Las Palmas de l'època, el Barça va cobrar, com a rival, una importància singular perquè, en la cronologia, va obrir i va tancar una etapa única en el club insular. El 1964, acabada d'ascendir la UD a Primera, va debutar en la màxima categoria, i contra el Barça que dirigia César, Germán Dévora, avui president d'honor del club i mite vivent del futbol canari. Germán, a més, va fer els dos gols que van permetre vèncer a l'Insular per 2-1 en la jornada inaugural del campionat.

Duels memorables

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Catorze anys després, el 1978, i després d'un llarg interval de duels memorables, en els quals emergeix un 4-1 el 1967 davant els Müller, Mendoza o Fusté, els dos escuts van tornar a rivalitzar en la final de la Copa del Rei disputada al Bernabéu i que va volar a les vitrines blaugranes gràcies  al 3-1 que van dibuixar els gols de Rexach, per partida doble i Asensi, amb Bríndisi per al de l'honor illenc. En aquell partit no hi va participar Germán, que va quedar com a únic emblema després de les dramàtiques i sobtades morts de Juan Guedes (1971) i Tonono (1975). Miguel Muñoz ja no comptava amb El Maestro, que acabaria retirant-se aquell any.

El Barcelona, a més, sempre va mantenir actiu el seu radar per captar les millors promeses del planter groc. El 26 de juny de 1961, el seu secretari general, Juan Gich Bech de Careda, va remetre una carta per sol·licitar preu per Vicente González, que acabaria fitxant, i per Juan Guedes. També va fer un seguiment a Tonono i mai va perdre del focus a Castellano, a qui va donar fama un excel·lent marcatge a l'hongarès Kocsis, i a Germán. Just 20 anys més tard, tornaria a pescar en l'incipient viver grancanari amb la incorporació del defensa  Gerardo Miranda. Avui també figura en la seva plantilla un talent bressolat a la UD com Sandro Ramírez, que va captar en plena edat escolar.