Posar la mà al foc (3)

Dos anys després, i per tercera vegada, és temps de recuperar un dels missatges que va llançar Pep Guardiola, i que en qualsevol altre club, agraït amb els seus símbols i sense la identitat caïnita d'aquest, es mereixeria el respecte que aquí no tothom li dóna.

«Això no serà etern. Tard o d'hora deixarem de guanyar i llavors hem de veure si tenim realment fe en aquesta manera de ser i de jugar. I no poso la mà al foc, ho he de veure. Si el club és ferm en les conviccions, sempre tirarà endavant, però ho hem de veure perquè en els moments dolents trontollen les idees». El Barça que es va fer etern amb les sis copes s'ha anat morint a poc a poc mentre alguns tan sols estaven pendents de repartir etiquetes entre els bons culers i els nostàlgics, hereus d'un nuñisme que ha renascut al mateix temps que el club s'ha anat allunyant de Cruyff i de Guardiola. Ja ha deixat de guanyar. I avui és difícil posar la mà al foc per un club al qual l'equip ha sostingut amb un discurs admirable: la pilota. Ara que s'ha fet el silenci al camp, el club apareix més fràgil que mai, empetitit per una obra de govern que ha mirat més al passat (amb rancor) que al futur (amb il·lusió). La convicció només s'ha exercit al passar factura, encara que fins i tot en això s'ha actuat amb mitges veritats, retratades en el pervers vot en blanc, i que han anat esquitxant la majoria de les decisions importants.

Aquell primer pas ha estat el símbol d'una manera de fer que ha acabat devorant els seus responsables, el primer de tots Rosell que, enmig de la crisi, ha desaparegut sense dir ni piu. Una altra vegada, ni sí, ni no. En blanc. La convicció l'exerceixen ara alguns que se senten desautoritzats, com Toni Freixa, enfrontat a Jordi Cardoner i caigut en desgràcia, i que, igual que Javier Faus, no van assistir al dinar oficial amb Florentino per evitar-se la comèdia, quan en altres èpoques hi havia hagut motius més greus per a aquesta renúncia i tots corrien a acompanyar Rosell en les seves abraçades a qui tractava com un ésser superior. O el mateix Bartomeu, en el seu esforç de rebaixar les tensions que s'arrosseguen d'anys i anys de desavinences, conspiracions i guerres de trinxeres, i que alguns dels seus excompanys carreguen a la motxilla de qui ja no hi és. Però aquesta bona voluntat arriba quan hi ha més fronts oberts i s'ha quedat sense l'escut de l'equip. Així que, davant de la determinació i el lideratge que exigeix la situació, no hi ha res que reflecteixi millor la vulnerabilitat del club que posar-se a l'empara del discurs de la mà negra com a explicació de tots els seus mals.

En la derrota, una part del Barça ha retrocedit en el temps i ha recuperat tics de tota la vida. Hi ha qui, després de passar-se la temporada criticant els crítics, ridiculitzant debats com el de la possessió (que no era més que un símbol del desviament futbolístic que ha acabat explotant), ha corregut a posar-se a primera fila per disparar a Martino, ja sigui per la conveniència del negoci o per no alçar el punt de mira. I a Messi, que no és el que era i ens hauríem de preguntar per què i rescatar un altre missatge de Guardiola (2011) que adquireix més valor que mai. «Si Messi no juga bé és perquè hi ha alguna cosa del seu entorn que no funciona. Messi és únic, irrepetible. Hem d'esperar que no s'avorreixi i que el club li proporcioni els jugadors apropiats perquè segueixi sentint-se còmode perquè quan està còmode no falla mai».

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Potser Leo s'ha avorrit, o està en un territori inescrutable, impossible de desxifrar, com tants gestos seus, però no sembla que el club hagi actuat amb la intel·ligència emocional que exigeix algú com ell. «Aquell senyor», en el llenguatge empresarial que tant s'imposa en aquesta junta, tan sols ha alçat una vegada la veu des dels 13 anys i ha estat per assenyalar els que potser són una de les raons de la seva desconnexió. «El senyor Faus és una persona que no hi entén gens de futbol i vol fer funcionar el Barça com si fos una empresa i no ho és», va dir, i casualitat o no, ha estat ell qui s'ha anat allunyant del joc. Leo no està lliure de crítica, però és curiós que alguns dels que més l'assenyalen són els que han aplaudit totes les actuacions de la directiva, ja sigui Qatar, la Grada Jove, les «allaus de nens», el contracte de Neymar o el referèndum del Camp Nou.

Són els mateixos que fa dos anys que es dediquen a minimitzar la figura de Guardiola, entre constants comparacions malsanes amb Tito i fins i tot amb Tata, fidels al comentari que tantes vegades s'ha sentit a la zona alta i per qui sí que posaven la mà al foc: «A aquest equip l'entrena qualsevol». Doncs s'han cremat. I molt. Potser tot és obra de la mà negra.