El Pep tanca el cercle

El cercle es va tancar com Pep Guardiola mereixia. Un cercle perfecte per a un Barça que en aquests quatre anys ha estat més a prop que ningú de la perfecció. Guardiola se'n va amb un altre títol, la Copa del Rei, el 14, sí 14, 14, 14, una gesta enorme que perdurarà per sempre i que, amb el pas dels anys, es convertirà en una llegenda que passarà de pares a fills, com les grans històries que sobreviuen al temps. Aquesta ho és. La història més bella mai escrita per un equip. El cercle del Pep.

Una història que ahir a la nit va viure un altre gloriós episodi, l'últim abans que Tito Vilanova segueixi pel mateix camí sense la figura que l'ha empès a fer aquest pas endavant. Guardiola se'n va, però el seu llegat persistirà. Al camp i en l'ànima culer que, després de recompensar els seus, va tenir un gest de grandesa i es va posar a corejar el nom de l'Athletic, igual que Xavi i Puyol van fer la volta d'honor amb una senyera i una ikurriña, en reconeixement a la noblesa d'un rival i d'una afició admirables. Pedro, un dels símbols de Guardiola, va obrir i va tancar la festa, i Messi, qui si no, el símbol majúscul, va marcar el segon enmig d'un concert futbolístic que a la segona part va baixar de to. Ja estava tot dit.

COM A MESTALLA

La final es va jugar al Calderón però semblava San Mamés. Una altra vegada, com a Mestalla. Una burla de Villar o de qui correspongui tant desvergonyiment, I no passa res. I mentre es tolerava una manifestació ultra, la policia requisava xiulets per no se sap quin decret, com no sigui el de la mateixa figura que va alçar la veu per demanar que no es jugués el partit. I no passa res. Doncs a aquesta senyora, a Doña Esperanza Aguirre, que es va quedar a casa en comptes d'aguantar a la llotja, li van xiular les orelles. I tant que li van xiular. Van sobrar els insults, però les dues aficions, agermanades durant tot el dia amb un comportament exemplar i ple de civisme, es van sentir ultratjades i l'hi van fer saber a crits.

LA GRAN XIULADA

Amb l'himne espanyol va passar el que tothom sabia que passaria, però agreujat pel soroll extern dels que es van esforçar a agitar els ànims abans de començar. Tan bon punt va sonar la primera nota, l'estadi es va convertir en una xiulada monumental, que va silenciar l'himne més curt de la història, una versió minimalista mai vista, a la qual van seguir crits d'independència que es van anar repetint, esquitxats pel balanceig de l'elefant sobre una teranyina.

El concert del Barça va ser amb la pilota. Toc, toc, toc, l'himne al futbol sota una partitura preciosa. La primera mitja hora va ser un prodigi, una exhibició enorme d'un equip que va exposar tot el que ha estat en aquests quatre anys. I ho va fer amb una intensitat endimoniada davant la qual l'Athletic només va poder que claudicar, incapaç d'arribar a la pilota. Al Barça li durava un segle i, quan la perdia, la recuperava de seguida.

ÚLTIMA SARDANA

En 24 minuts, sí, en 24, el Barça ja es passejava davant un rival enfonsat, desolat. Els milers de bascos van anar perdent veu i ànims, silenciats davant d'aquest anar i venir de la pilota, ara cap aquí, ara cap allà, ara la té Iniesta, ara l'ensenya, ara l'amaga, ara la té Xavi i, aquí està, giravoltant sobre si mateixa en una roda tan perfecta com el cercle del Pep. Un espectacle que set dies després de l'actuació del Chelsea a la final de la Champions reforça el que ja se sap. El Barça juga a una altra cosa. No és el campió d'Europa, però segueix sent el millor.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

«Guardiola, Guardiola», va cridar la grada. No sonava a comiat. Sonava a agraïment. El cercle s'ha tancat. I així va acabar el Barça, amb una altra rotllana simbòlica. L'última sardana del Pep.

Vegeu el vídeocomentari amb el mòbil o a e-periodico.cat