«N'havíem de sortir en globus i allà va néixer el 'dream team'»

L'última final Barça-Madrid va tenir lloc a València, el mateix escenari on els dos rivals es retroben 21 anys més tard. Era la segona temporada de Johan Cruyff a la banqueta. Havia conquistat la Recopa en la primera, però la irregular trajectòria va propiciar que viatgés a Mestalla amb la soga al coll.

-¿Era conscient que el podien destituir si hagués perdut?

-No ho he pensat mai d'aquesta manera. El fet és que hi havia estat cinc anys com a futbolista i sabia com funcionava tot a Barcelona. No hi havia cap estabilitat. O a dalt o a baix. Intuïa que després de guanyar la Recopa cauríem. Per això, per la falta d'estabilitat. Fer-me fora a mi significava iniciar una altra època de canvis després de dos anys. Si per guanyar o perdre un partit s'ha de canviar de filosofia, fes-ho. Si no pots veure-hi més enllà de demà o d'un resultat, no té cap sentit seguir un camí. O hi vas o no hi vas. Guanyar va ajudar a fer callar moltes boques, però en aquella època el president no anava al davant; sempre anava al darrere, per si hi havia trets i el tocaven.

-Però aquell Barça anava a València mig mort, desesperat, el Madrid estava a punt de guanyar la Lliga.

-Hi anàvem per sortir en globus d'allà i a partir d'aquí va néixer eldream team. L'any següent ja vam guanyar la primera Lliga.

-Davant l'alineació que va fer, un directiu va dir: «l'última cruyffada».

-Segur. És bonic mirar enrere i recordar les coses i llegir tots els comentaris que es van fer…

-Una derrota l'hauria condemnat.

-Tothom opina. Però un ha de morir amb les seves idees, d'això no en tinc cap dubte. En aquella final vam sortir a atacar, com sempre. Havíem de canviar les coses que poguéssim i, amb la qualitat dels jugadors, començava a haver-hi confiança. El negativisme, el pensar sempre el pitjor, havia sigut sempre el problema del Barça. Encara avui, si passa res, se sent algun ai, ai, ai.

-¿Recorda el partit?

-Recordo que va marcar Amor i després Salinas, a l'últim minut. Era una època en què València era molt poc favorable, l'ambient era advers.

-¿Recorda la defensa que va alinear? Aloisio, Koeman i Alexanko.

-¿Sí? Sense laterals… ¿I la resta?

-Eusebio, Amor, Bakero, Roberto, Salinas, Laudrup i Begiristain.

-Era un risc al darrere contra Hugo i Butragueño, que eren rapidíssims, però de mig camp endavant hi havia tots els habilidosos.

-A Luis Milla, el quatre de llavors, no el va convocar. No volia renovar.

-És veritat. Era l'època en què començaven a dominar els representants. Va venir amb l'amenaça de marxar gratis l'any següent o que li dobléssim la fitxa. Amb Milla no vaig tenir mai problemes, però les exigències del seu agent eren inassumibles, impossibles d'atendre.

-¿A això es referia quan sostenia que s'havia de marcar una línia?

-És que no podíem canviar-la per ell. Podia anar a un gran club si jo seguia alineant-lo; si no, es passava un any sense jugar. No hi havia cap problema: l'economia del club era bastant dolenta, entraven una bona quantitat de diners per un jugador que no havia costat res i, a més, teníem un recanvi que era Guardiola. Entre que se n'anés gratis o un any abans traspassat al Madrid, la decisió era clara.

-Núñez el va defensar en una assemblea de compromissaris mesos abans.

-Hi havia pocs diners, i si canviava d'entrenador, ho havia de canviar tot. No era només portar un nou entrenador, sinó que implicava fitxar quatre o cinc jugadors més perquè la filosofia del que vingués seria completament diferent. Crec que veia que la gent a poc a poc responia, era qüestió d'aguantar un parell de mesos més, un any més.

-Si l'haguessin acomiadat, ¿què hauria sigut de Guardiola?

-Mai se sap, les coses van com van. Potser algú des d'allà dalt ens va donar un cop de mà. És clar que quan vaig arribar al Barça, al Pep el tenien al tercer equip perquè deien que era molt petit.

-La final impulsa el Barça i significa el final de la Quinta del Buitre.

-Vam mirar dins de casa i des d'aleshores va començar a haver-hi més gent d'aquí i se'ls va donar més confiança. Hi havia Milla, jugava Amor, n'hi havia d'altres en camí... S'ha desenvolupat una política i hi ha hagut un canvi de mentalitat. Als del planter no se'ls respectava, es respectava els de fora. Va costar. Quan vaig marxar, el 96, gairebé els fan fora a tots.

-¿Per a la gent de casa era difícil aguantar la pressió?

-En la meva època de jugador vaig veure que alguns preferien no jugar a casa, sinó a fora. Era inexplicable. La pressió sobre ells era immensa i no se'ls tolerava ni un error. Els salvadors eren els de fora, els estrangers, i això justificava que hi hagués canvis cada temporada. ¿Un no funcionava? Fora, portem-ne un altre.

-La seva filosofia era diferent de la que va conèixer com a jugador.

-Quan vaig tornar, vaig venir amb la idea de crear una forma de jugar, tenir un tipus de jugadors. La gent no hi estava acostumada. Em van atribuir que vaig guanyar pocs títols en la meva etapa de jugador. Vist en perspectiva, la salvació del Barça va arribar amb la televisió. Fora de casa ens trobàvem camps enfangats en què no es podia jugar. Si al tornar et queixaves del camp, deien: ¡ja es tornen a queixar! O quan ens lamentàvem dels arbitratges, igual. Amb la tele la gent va començar a veure com ens tractaven. Vaig aprendre molt d'aquelles experiències.

-Ara les crítiques del Madrid sobre els àrbitres el deuen fer riure.

-Doncs sí. Mai, mai em vaig queixar dels àrbitres. ¡Pensa en tu mateix! El futbol és un joc d'errors. Procura reduir-los, limitar-los. Un àrbitre també falla, si expressament o no, no val la pena discutir-ho. Intenta que una decisió errònia no et perjudiqui. Amb això només vull dir que no s'ha de perdre el temps buscant excuses, sinó centrar-te a millorar i el que passi, passarà. Avui, amb tants diaris i tantes tertúlies, de plantejaments equivocats en el 99% dels casos, no et pots agafar seriosament el que es diu. Són converses de bar. No m'agrada gens els que ho aprofiten per provocar la gent.

-Rijkaard i Guardiola han sigut fidels al seu ideari.

-Van en la mateixa direcció. Mai es queixen per una derrota, aquesta és la qualitat. La diferència és quan et queixes si has guanyat o perdut. L'important és no queixar-te mai quan has perdut, perquè llavors perds força, sona a excusa.

-¿Vostè ha canviat més coses fora del camp que a dins?

-Tot va lligat. Perquè acceptessin jugadors com Laudrup o Guardiola s'havia de canviar la idea de la grada. ¿Què tenia Guardiola? Una qualitat tècnica excepcional. ¿I Laudrup? Igual. Llavors, respecta'ls, valora com juguen. ¿No tenen força? És veritat, però tenen una tècnica que ningú té. Abans es valorava la força, l'empenta. Es valorava guanyar el Madrid. Això semblava suficient. Doncs no, només és un partit; si guanyes la Lliga, has guanyat la temporada. El 91 vam conquistar la Lliga. ¿Algú se'n recorda de si vam guanyar el Madrid a casa o fora?

-¿Què opina que es juguin quatre partits amb el mateix rival?

-Tothom ho veu com un problema i jo ho veig com un al·licient extra. És fabulós: si perds un partit, al cap de tres dies tens l'oportunitat de recuperar-te.

-Aquesta final és diferent dels altres tres partits.

-Sí, el punt de partida diferent: el tema es liquida en 90 minuts.

-¿Una final la guanya l'equip que en té més necessitat?

-Moltes vegades, sí.

Notícies relacionades

John Benjamin Toshack: «El meu Madrid era com el Barça d'ara»

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

-¿Com fa 21 anys?

-Oblidem històries passades. Aquest partit s'ha de jugar. Som humans, un dia estàs millor i l'altre pitjor. Dependrà de petits detalls. En el còmput dels quatre partits, el Barça hauria de ser superior. Si fallarà o no, no se sap. Si ho sabés, aniria a una casa d'apostes.