John Benjamin Toshack: «El meu Madrid era com el Barça d'ara»

Com que ens havia eliminat el Milan a la Copa d'Europa a l'octubre i aquella temporada no vam patir lesions, vaig poder alinear l'equip habitual. Amb Ruggeri, Hierro i Sanchis al centre de la defensa, i Chendo i Gordillo als laterals, sempre tenia l'opció d'avançar Hierro o Sanchis al centre del camp per acompanyar Schuster.

A mi em preocupava García de Loza. Tenia jugadors com Michel, Ruggeri o Buyo que no eren tímids al dirigir-se a l'àrbitre. «No parleu amb ell», els vaig advertir abans de començar. «Tranquil, míster, Raúl és amic meu», em va dir Michel. Als quatre minuts, targeta per a Michel. Abans del descans, expulsió de Hierro.

Jugar amb deu contra el Barça era molt difícil. Ja començava a jugar com Cruyff volia. Suposo que guanyar el Madrid de les cinc Lligues el va ajudar bastant, pocs entrenadors d'un gran tenen una tercera oportunitat sense haver guanyat la Lliga en els dos anys. A València va començar tot: el Barça va guanyar els quatre títols següents i el Madrid va anar cap avall.

El que no m'agradava en l'ambient era, no sé com dir-ho, la supèrbia que hi havia. El Madrid ja tenia quatre Lligues i cada vegada que perdia un partit, patia una expulsió. Un dia vaig dir després d'una derrota que havíem avançat perquè vam acabar amb onze i a Mendoza el comentari no li va agradar. «Els draps bruts es renten a casa», em va dir. Mourinho utilitza les seves armes. És difícil criticar-lo perquè ha aconseguit molts títols, però oblida un fet important: Iniesta, al camp del Chelsea, va fer el gol quan el Barça jugava amb deu. O sigui, que el Barça no sempre juga contra deu, encara que passés a València. Tampoc va guanyar perquè tingués més necessitat. Això no influeix en una final, les necessitats són iguals en els dos equips.

Ningú tira una final. Nosaltres no ho vam fer. Sí que és veritat que l'obsessió del club era la Copa d'Europa. Ens va eliminar una altra vegada el Milan dels tres holandesos. La Lliga, com que se n'havien conquistat quatre abans, semblava que no era res. Si no aconseguíem la cinquena, l'únic culpable hauria sigut jo. Estava molt content amb el títol i el sopar de celebració, al tornar de Valladolid, va ser com qualsevol altre. A la Copa no se li donava rellevància. De fet, han passat 21 anys perquè els dos es retrobin en una final i al Madrid l'han eliminat l'Alcorcón i l'Irun.

Notícies relacionades

«N'havíem de sortir en globus i allà va néixer el 'dream team'»

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

A València, jo no sabia que fitxaríem Milla. Dies més tard, Mendoza em va preguntar què em semblava. No marcava gols i tenia Aragón i Maqueda, del planter, per donar-los una oportunitat. Va encendre un cigarro, em va mirar, i em va dir: «Ja l'he fitxat». Em va fer el mateix amb Hagi i Spasic. Em vaig marxar als quatre mesos de la següent temporada, decebut pel funcionament. Deu anys més tard, amb Lorenzo Sanz i Onieva, tot seguia igual. Estic orgullós d'haver sigut entrenador del Madrid, on encara tenim el rècord de gols a la Lliga, però sóc de la Reial Societat.

Aquest Madrid que vol caçar el Barça és tot al contrari del meu. El meu Madrid, aquell de laQuinta del Buitre, basat en el planter, era com el Barça d'ara, que té set campions del món. Aquest equip no s'ha creat de la nit al dia. El mèrit està en el fet que s'ha seguit la línia que va marcar Johan fa tants anys. Vaig veure jugar el Barça B i vaig pensar: això és un club com ha de ser.