«Jugo cada partit com si fos l'últim»

¿Què volia ser de petit? Doncs, davanter. Sí, unnou. Ni més, ni menys. Sempre vaig tenir clar que volia jugar a futbol i sempre vaig voler assemblar-me a Luis Enrique. Sí, és veritat que ell no era unnou,nou. Però sempre em va agradar. I no només perquè sortís de l'Sporting ni tampoc per la seva gran trajectòria. No era un ídol per a mi, era una referència, un mirall on mirar-me en cada moment. M'agradava tot, la seva personalitat, la seva manera de disputar cada partit. Ha estat una referència molt valuosa que he anat mirant en tota la meva carrera.

Des de petit, volia marcar gols i vaig tenir la sort de poder jugar de davanter. M'he fixat en molts davanters, però sempre he tingut una predilecció especial per Van Nistelrooy. M'agradava per la varietat de recursos que tenia. Era simple i complet a la vegada. N'hi havia de molt millors que ell. El mateix Ronaldo, encara que no era gaire fort en el remat de cap.

Van Nistelrooy era un rematador, jugava bé d'esquena, sabia moure's amb enginy, era ràpid. El veia quan jugava al Manchester United. ¿El meu primer record del Barça? Doncs, el tinc precisament del Bar-

ça de Ronaldo, de Robson i, és clar, de Luis Enrique. Aquella època de Ronaldo va ser genial, amb aquells gols al Compostel·la i al València... També recordo la cua de vaca de Romário a Alkorta o aquella passada que li va fer Laudrup a Pamplona.

Tot això forma part de la meva infantesa, mentre el meu pare, un miner d'Astúries, i tota la meva família anava formant-me. Tinc el caràcter de tots ells, de gent de poble, de lluitar dia a dia per les coses. He tingut la gran sort de tenir una feina molt més agradable que la del meu pare. Adoro el futbol, m'encanta la meva professió, no vull ni pensar el dia que hagi de deixar-ho. És una cosa que em terroritza.

Jugo cada partit com si fos l'últim. Sé que sóc un jugador que necessita córrer, necessita lluitar, necessita pressionar... Si deixés de pressionar com ho faig, si deixés de treballar i de córrer, no hauria arribat fins aquí. Segur que no seria jo.

Aquest és el meu caràcter, això m'ha portat fins al Barça. I fins que em duri l'última força a les cames seguiré treballant igual. M'encanta el futbol, em considero un malalt, gairebé tant com Xavi. En veig tant com puc. A vegades, penso que fins i tot em passo. M'agrada, no només n'aprens entrenant-te. Si mires futbol per la tele, també aprens moltes coses dels altres.

¿Si me'n recordo de tots els gols que he marcat? Doncs, és clar... Necessitaria temps per pensar, però amb un bolígraf i una llibreta segur que els descriuria tots. Fins i tot als camps que han estat i als equips a qui vaig marcar. Més que gols bonics, a mi m'agrada sempre fer gols influents.

En el 90% de les ocasions sempre resols les jugades per instint. No tens temps que et vinguin tres idees al cap. Te'n ve just una i ja està. I l'executes. Si surt bé, bé. Si surt malament, doncs a seguir. No et pots parar mai a lamentar-te per una cosa. És difícil que un futbolista es pugui enganyar, tu ja saps quan has jugat bé o has fet un mal partit. Sempre has de treballar per millorar.

Notícies relacionades

David Villa: «Sé com es pateix contra el Barça, jo ara ho disfruto»

Rosell: «El Pep no es queixa mai. Es juga quan toca»

Jo, per exemple, sóc dretà, però m'ha agradat molt exercitar-me amb la cama esquerra, una altra cosa que he copiat de Luis Enrique. Gràcies a això, tinc molta més precisió amb la dreta, però en potència estic més o menys equilibrat. Amb l'esquerra vaig fer el gol a Xile al Mundial.

Vaig pensar en Luis Enrique. De petit, vaig veure com Tassotti li trencava el nas als Estats Units i després nosaltres vam guanyar a Sud-àfrica. Aquest triomf també pertany a totes aquelles generacions. També és seu.