De clàssic en clàssic

Dos clàssics en quatre dies. No està gens malament. Primer al Bernabéu (16 d'abril), qui sap si amb la Lliga en joc, i a continuació (20 d'abril), a Mestalla, a la final de la Copa del Rei. Una sobredosi de Barça i Madrid que podria augmentar si acaben creuant-se també a la Champions. València porta bons records als culers. Allí va començar a forjar-se el triplet d'aquest equip fa dues temporades i allí es va viure l'última final entre els uns i els altres. Han passat ni més ni menys que 21 anys d'un triomf que va salvar el cap de Cruyff i va donar pas aldream team.

Els temps han canviat i, avui, al Camp Nou no perilla el cap de ningú. Si de cas, on poden rodar caps si es manté la dictadura blaugrana és al Bernabéu, que ahir a la nit no ho va passar bé i va haver d'esperar un gol d'Ozil a 10 minuts del final per respirar tranquil. Després, va arribar el cop de gràcia d'Adebayor. Però, entremig, hi va haver xiulets pel mal joc i, igual que a l'anada, polèmica amb un gol anul·lat a Negredo per fora de joc al cap de poc de començar que, com en el gol fantasma, ni amb lupa va quedar clar. En els dos casos, davant el dubte, elVillarat va escombrar per als blancs.

Així està el madridisme, condemnat a patir a casa i a fora, i debatent-se entre la il·lusió d'arribar a la final i el temor que el Barça torni a donar-los una rebolcada. Guardiola té un ple de cinc victòries, i des de lamanetani el Madrid ni Mourinho són els mateixos. La gran incògnita ara és saber com arribaran els dos a aquesta cita, sobretot, just després del clàssic de la Lliga. De moment, el Barça hi té molt de guanyat. Ara mateix, un abisme els separa. Molt més gran que els set punts de diferència que marca la taula.

UN PASSEIG / I l'últim acte abans de la final va ser un retrat d'aquesta situació. I no tant pel patiment blanc sinó per la sensació que va tornar a donar. Jugar, juga molt poc. El Barça va fer el que li tocava. I més perquè no necessitava guanyar però, per no perdre el costum, ho va tornar a fer. I amb la gorra. Fins i tot amb tots els titulars, llevat d'Alves, Busquets i Piqué, repartits entre la banqueta i la grada, l'equip es va passejar per Almeria, tocant la pilota des del principi fins al final en un monòleg a mig gas que va segellar un parcial espectacular: 8-0 a la Copa que, sumat al 0-8 de la Lliga, dóna 16-0. Una barbaritat. I davant del mateix rival contra el que el Madrid no va passar de l'empat, una altra comparació que marca distàncies entre els uns i els altres.

Notícies relacionades

Virtuosos a la banqueta

Els suplents també es llueixen contra l'Almeria

Un secundari, Adriano, una promesa que desprèn talent, Thiago, i l'acabat d'arribar Afellay, que corre demanant pas, van marcar els gols en una nit de relax que només va deixar un detall preocupant: la desesperació de Bojan. Lluitant amb el gol, una situació inèdita per a ell, que s'ha passat la vida marcant de totes les maneres. El davanter va ser l'únic que va marxar amb mala cara. Però Guardiola el va elogiar.

MÉS ENEMICS / I, mentrestant, el Madrid va augmentant la seva col·lecció d'enemics. Cada setmana, cada partit, es va guanyant algun retret, i va cultivantamistatsque acaben tornant-se en contra seu. L'últim de sumar-se a aquesta llista ha estat Walter Pandiani, que diumenge ja va tenir unafectuós diàleg amb Cristiano Ronaldo. Així que elRifle va disparar sense pensar-s'ho. «A Cristiano potser li falta un bull», va afirmar, responsabilitzant-lo que al Barça l'aplaudeixin a tots els camps i al Madrid el xiulin. I encara va disparar algunes bales més. «Té molt per aprendre del millor del món, que és Messi». No va ser l'únic que va deixar el Madrid com un drap brut. Ramón Calderón també es va quedar de gust. «El Madrid és un polvorí i pot saltar pels aires». I el Barça en pot ser la metxa.