Iniesta «Em passava hores i hores jugant a la pista del col·le»

De sobte, va saltar per sobre d'una tanca verda mentre un rutinari dia de desembre es consumia al calendari. Un dia més, un de tants en l'hivern manxec. Un fred però assolellat i agradable hivern d'Albacete. Es consumia, alhora, el 2010, l'any de la seva vida. L'any d'Andrés Iniesta Luján. Allà hi era ell, esquivant aquella tanca amb un amic seu i un cosí d'Albacete, abans de tornar a trepitjar la «pista del col·le», el lloc on va començar a construir la seva llegenda. En aquells anys ni tan sols existia aquella tanca perquè aquella pista estava oberta dia i nit.

Llavors no hi havia ningú mirantlo. No obstant, aquell dilluns de desembre la pista estava ocupada. Hi havia uns quants nens, com Andrés al seu dia, jugant el partit més important de la seva carrera. Sense ningú a la grada (no hi ha lloc, és clar) ni càmeres que el seguissin. Va arribar Andrés, l'heroi del Barça, el nen que va deixar Fuentealbilla als 12 anys per entrar a l'eternitat, i ningú va semblar adonar-se'n. El van mirar, això sí. Però van seguir jugant a futbol com si no hagués arribat ningú.

Un poble, un heroi

Com hauria fet el mateix Andrés fa menys d'un parell de dècades, quan passejava feliç pels carrers de Fuentealbilla. «Aquí ja em sentia jugador de futbol, m'ho passava bomba, anava del col·le a la pista i de la pista al col·le. No hi havia res més», va explicar a EL PERIÓDICO mentre rememorava els seus primers passos amb la pilota aquell dilluns de desembre que acomiadava el 2010, l'any de l'Iniestada. No hi havia res més a Fuentealbilla. Una pista de futbol sala i un frontó. Però també és veritat que Iniesta no necessitava res més. «Una pilota i un amic. Amb això n'hi havia prou», va explicar després. La pilota anava sempre amb ell i l'amic se'l trobava en qualsevol cantonada d'aquest petit i anònim poble manxec (a penes 2.000 habitants), fins que un dia a un fill seu se li va ocórrer batre el Chelsea amb un gol èpic a Stamford Bridge i va obrir la porta del cel per al Barça de Guardiola. I no content d'estar ja a l'eternitat des del 2009, va decidir a Johannesburg que l'11 de juliol del 2010 acabaria amb la maledicció del futbol espanyol amb un xut amb la dreta que va batre no només Holanda, sinó el destí. Des d'aquell estiuenc diumenge, Iniesta va deixar de pertànyer a Fuentealbilla per convertir-se en patrimoni nacional. Del culer. I de l'espanyol. I, per descomptat, del periquito pel seu grandiós gest de record a Dani Jarque, el seu amic mort, a qui va dedicar el gol més valuós.

Suor sobre el ciment

Iniesta va agafar una pilota, la que va viatjar de Terrassa a Fuentealbilla i després al camp número 3 del Miniestadi, i es va posar a jugar amb ella. Com si fos un nen. Encara ho és. Però no es va aturar res en la vida quotidiana de Fuentealbilla, un poble que s'ha acostumat a conviure amb un heroi. Un tractor, verd, gran i poderós, va travessar per darrere de la pista del col·le. O potser és millor dir un col·le amb vella pista de futbol sala. És igual. Per Iniesta no s'altera res. És la pista de la seva vida. «¿Jugues amb nosaltres, Andrés?», li va preguntar Juan Antonio des de la porteria on penjava un xandall i la suor queia sobre el ciment. No, no és el mateix que hi havia quan jugava Iniesta. És millor, molt millor. L'altre era «rugós, dur», recorda l'ídol del barcelonisme. I de La Roja. «Aquí m'he deixat molts trossos de pell», va afirmar, evocant aquells interminables partits de la infància.

Andrés va declinar amb exquisida educació la invitació de Juan Antonio, el nen vestit de porter amb a penes 13 anys que regalimava gotes de suor. Va seure sobre la pilota i es va posar a mirar. I els altres es van oblidar d'ell. «¿Te n'adones? Això en qualsevol altre lloc d'Espanya seria impossible. Aquí, no», va dir Sergio, el seu amic de Tossa, acompanyat d'Amalio, sorpresos per la naturalitat de l'escena. Una colla de nens darrere d'una pilota i Iniesta, o «Iniesta de la meva vida», com el va anomenar Camacho, l'exseleccionador espanyol després del seu etern gol a Holanda, transformat en un espectador d'un partit. En realitat, Iniesta es veia a si mateix perquè no jugaven una colla de nens, sinó que davant dels seus ulls jugava ell.

Els crits del col·legi

Iniesta no es perdia ni un sol detall del partit. Al poble, la vida seguia igual. Per Juan Antonio no hi havia res més important que intentar apoderar-se d'aquella pilota que botava endimoniada per la pista del col·legi. Les classes estaven tancades per les vacances de Nadal. El silenci quedava compensat pels crits de Juanfran (11 anys), que corria de punta a punta volent governar la pilota, mentre Ismael (12), José Miguel (11) o Francisco José (13) lluitaven per un centímetre d'aquell ciment que

Iniesta observava amb indissimulada admiració. Era ciment llis, una alfombra si recordava els matins, tardes i nits en què la seva blanca pell es va emportar el record d'aquella rugosa pista. «El nostre era pitjor», va insistir .

Notícies relacionades

Jo voto per Iniesta

Jo voto per Messi

Entre aquells nens de Fuentealbilla hi havia Diego, a penes set anys d'edat, una minúscula peça que anava d'aquí cap allà, darrere d'una pilota, capritxosa ella, indetectable entre cames més potents que les seves. Aquí és on es veia reflectit realment Iniesta, rememorant que sempre jugava partits contra nens més grans. En qualsevol altre poble, ja fora de Catalunya o Espanya, Iniesta no podria estar tranquil·lament assegut sobre una pilota, observant un partidet. A Fuentealbilla, sí. A casa seva, sí.

Mentre el jove que va situar Espanya al cim mirava relaxat el tràfec de la pilota, els nens jugaven aliens a ell. Disfrutant de la seva pròpia final del Mundial. Fins que un parell de mares van aparèixer cridant les seves urgències igual com feia la d'Andrés. «Vinga, Juan Antonio, ¡a dinar! ¡Tu també, Juanfran!», es va sentir a l'altre costat de la tanca verda. «¡Va, nens! ¡Cap a casa, vinga! ¡A dinar!» Iniesta també va saltar la tanca, de tornada al Camp Nou, però la seva ànima segueix allà.