El club dels centenaris badalonins

Maria Cussó (Badalona, 1917) va algunes tardes a fer companyia a una altra àvia badalonina de noranta i molts. Les dues dones s’asseuen en un portal i comencen a recordar la Badalona de fa un segle que tan bé coneixen: una ciutat eminentment industrial en la qual vivien 29.361 persones, segons el cens del 1920 registrat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), una xifra que fonamentava un model de ciutat molt diferent del d’avui, que acull 215.634 habitants.

En aquella Badalona no hi havia moltes de les comoditats del present, però hi havia un valor que primava per sobre de tot: la família. Això és el que troba més a faltar la Maria, que anava cada dia a veure el seu avi corrent pels carrers de Badalona, on les portes de les cases es mantenien obertes. «No com ara, que vivim amb més por», apunta. «Quan era petita hi havia coses tercermundistes, però com que no havíem vist gairebé res, érem feliços».

La Maria és una de les entre 30 i 35 persones centenàries registrades per l’Ajuntament de Badalona actualment, la gran majoria dones. El consistori badaloní, en el marc de la Setmana de l’Envelliment Actiu, va homenatjar ahir al Teatre Zorrilla els seus avis centenaris. Entre aquestes persones centenàries hi ha la Maria, l’Olaya i la Rafaela, tres dones que, a través de les seves vivències, reconstrueixen per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA la Badalona de fa un segle.

Destí de migrants andalusos

Quan Olaya López (Vélez-Blanco, Almeria, 1916) va néixer ni tan sols es computaven a Badalona les persones centenàries. Però sí a la província de Barcelona, on el 1920 hi havia 23 avis centenaris (17 dones i 6 homes), xifra inferior als que consten avui només a Badalona, la qual cosa mostra el gran avanç en esperança de vida registrat durant aquest últim segle.

L’Olaya, que fa broma atribuint-se una joventut de 65 anys, ha viscut 101 primaveres. Va arribar a Badalona fa 60 anys. «La meva família va venir perquè al poble no hi havia feina», explica, un relat que des de mitjans del segle XX va ser la tendència a la ciutat.

A Història de Badalona,obra dirigida per l’historiador Joan Villaroya, s’afirma que el 53% de les persones arribades a Badalona durant la dècada dels 50, com l’Olaya, procedien d’Andalusia. El percentatge va anar disminuint molt lleument fins al 1970, quan encara doblava el de persones procedents de la resta de Catalunya (23%).

La preeminència del sector tèxtil

Rafaela Fidelis (Badalona, 1917) va fer un segle la setmana passada. Al casal d’avis del Raval, on aquesta àvia passa les tardes, encara la felicita gent mentre ella ensenya amb l’ímpetu d’una nena les fotos del seu pastís amb tres espelmes, una per a cada xifra.

Des de ben petita –14 anys– la Rafaela va treballar al sector tèxtil de Badalona, com la Maria –cosint roba i material bèl·lics– i l’Olaya. «Jo a Badalona he treballat tota la vida fent ganxet i retocs de roba», afirma l’última.

Certament, el sector tèxtil era el que donava feina a més gent a l’àrea metropolitana de Barcelona durant la dècada dels anys 20 del segle passat, seguit de la feina en els sectors del metall i en el forestal i l'agrícola. Això contrasta amb el «fort decreixement» de l’agroindústria i el «fort creixement» del sector de l’energia, l’aigua i els residus des de l’any 2008 a Badalona, segons les dades de l’Observatori de Desenvolupament Local de la ciutat.

Una caixa de peres, 10 cèntims de pesseta

En una ocasió, la Maria, quan era petita, es va trobar casualment a terra una moneda de 10 cèntims de pesseta, just el que valia en aquella Badalona una caixa de peres dolces. Una amiga la va alertar que la moneda era falsa, la qual cosa no la va dissuadir d’intentar comprar-la. «Ho devia dir al venedor amb tanta gràcia que va colar i em va donar les peres», riu.

Per la seva banda, l’Olaya explica que el seu millor record de Badalona és quan va conèixer la seva amiga Antonia el primer dia que va arribar. «Quan la vaig conèixer tot just trepitjar la ciutat ja vam forjar una amistat que va ser per a tota la vida», certifica.

Un segle escrivint poemes

Notícies relacionades

«Em van apunyalar per ser gai»: l’infern homòfob en un pipicà de Badalona anirà a judici

Un jutjat de Badalona investiga si hi ha delicte a la platja contaminada de Sant Adrià

El dia a dia de la Rafaela i de la Maria, que viuen soles –l’Olaya viu amb la seva filla–, és «com el de qualsevol mestressa de casa», ja que als seus 100 anys no tenen problemes de salut més enllà d’algun mal a les cames. Al matí van a comprar i a la tarda passen un parell o tres d’hores en centres de persones grans de Badalona. «Allà, m’agrada escoltar altres dones que parlen pels colzes», fa broma la Rafaela.

Un signe representatiu de com ha canviat la societat durant aquest últim segle és comparar el nivell cultural de les persones centenàries dels anys 20 del segle passat amb el de les actuals. D’aquells 23 censats a Barcelona, només sis dones i tres homes sabien llegir, realitat molt diferent de la dels centenaris del nostre temps. L’exemple més clar és el de la Maria, que en les seves estones lliures aprofita per llegir una biografia de Katharine Hepburn. «Encara que de vegades, quan no em veu ningú, em salto alguna pagineta», admet. La Maria també escriu poemes perquè quan ho fa se sent com retratant una realitat perenne, que és en realitat la de la seva pròpia vida.