El miracle de Bellvitge

Fa ràbia, però 48 anys després no queda més remei que reconèixer que en certa manera no mentia la Inmobiliaria Ciudad Condal quan el 1964 publicitava el barri de Bellvitge, que aleshores encara estava en construcció. «El miracle de Nostra Senyora de Bellvitge». «Una miniciutat amb tots els serveis a nivell europeu». «Visqui en plena naturalesa». Uns bons xarlatans, per definir-los en termes suaus, eren els responsables d'aquell projecte urbanístic. Sobre unes de les terres més fèrtils de Catalunya van aixecar un centenar de blocs d'edificis perquè unes 43.000 persones fossin protagonistes del primer gran experiment de barraquisme vertical d'Espanya. El 18 d'octubre de 1965 es va estrenar el primer edifici. La construcció era veloç. S'aixecaven parets amb peces prefabricades procedents de França. Aquells entabanadors de la immobiliària van aixecar un barri sense paviments, sense escoles, sense transport públic, sense ambulatori, sense mercat… Quaranta-vuit anys després, malgrat tot, Bellvitge és un dels barris populars de Catalunya amb més bons fonaments socials. Fa ràbia acceptar-ho, però, encara que tard, el miracle de Bellvitge s'ha esdevingut.

Recapitular la història amb final feliç del barri més atípic de l'Hospitalet és avui oportú, ja que durant tota aquesta setmana EL PERIÓDICO ha pres el pols als barris de Barcelona i de la seva àrea metropolitana que van tirant avall sense fre (Sant Roc, a Badalona, per exemple) o, tot al contrari, i amb molt mèrit, reuneixen totes les condicions per degenerar a la categoria de suburbi i en canvi no ho fan. Bellvitge, en aquest sentit, és una peça gairebé arqueològica de la qual es poden treure interessants conclusions, no només per la seva increïble metamorfosi, sinó perquè moltes de les condicions que van representar un llast en el seu naixement com a barri es reprodueixen avui en altres punts de Catalunya.

1964 va ser un any estrany. No n'hi ha hagut cap més de més fecund en la història d'Espanya. Ni abans, ni després. 697.697 bebès van néixer aquell any. Va ser una xifra rècord, com també ho eren les de les estadístiques de migracions. El 1964 Catalunya va batre la seva plusmarca en recepció d'immigració. Hi van arribar, sobretot a través de l'estació de França, 126.000 persones, majoritàriament i per aquest ordre andalusos, extremenys, manxecs i castellanolleonesos. En quatre anys ja eren 400.000 elsnous catalans. Si una dècada mereix ser comparada amb aquella és la que va del 2000 al 2010, quan uns 950.000 estrangers van fixar la seva residència a Catalunya, preferentment en barris mal dotats, no tant com Bellvitge fa 48 anys, però no gaire lluny d'allò.

¿Què va fer Bellvitge que mereixi la pena ara no oblidar? La primera cosa que va fer i la més important va ser que va teixir immediatament una xarxa associativa d'aràcnida resistència. Encara no havia finalitzat la construcció de tots els blocs de vivendes i ja hi havia protestes al carrer en demanda d'equipaments al barri. El bloc E-52, per exemple, es va haver de construir sota protecció policial.

La primera línia en la llista de peticions veïnals era, curiosament, un ambulatori. És curiós perquè circumstancialment torna a estar al capdavant de la llista actual de reivindicacions de l'Associació de Veïns de Bellvitge, que s'oposa amb una vitalitat envejable a les retallades imposades per la Generalitat en matèria de sanitat. Francisco Gago Lebrón, president de l'organització veïnal, recorda que el barri va renunciar a una zona verda perquè el centre d'assistència sanitària es pogués construir, així que ara no accepta que aquell espai assistencial funcioni a mig gas.

El tema de l'ambulatori actualment, amb perspectiva històrica, és entre conjuntural i anecdòtic. La prova és quina és la segona demanda que els veïns plantegen a l'ajuntament per a aquest mandat. «Volem horts urbans, ¡ah!, i que arreglin les voreres», reconeix Gago, veí de Bellvitge des de l'any 1966, quan amb un any hi va arribar amb els seus pares.

L'ART DE LA GUERRA VEÏNAL / Als barris, per les seves reivindicacions els coneixereu. Si s'accepta aquest lema, Bellvitge és el paradigma d'una victòria assolida a base d'aplicar metòdicament els conceptes militars d'Arthur Wellesley, duc de Wellington: «L'art de la guerra consisteix a arribar al que hi ha a l'altre costat del turó». Així va ser com Bellvitge va aconseguir parar primer els peus a la Inmobiliaria Ciudad Condal (29 blocs projectats no es van arribar a construir) i va guanyar successivament després els polsos de l'ambulatori, de l'escola, de la pavimentació... Turó a turó.

És cert, malgrat tot, que tenia una cosa que la major part de barris marginals no tenen: espai. L'arquitectura de Bellvitge va ser posada sovint durant les dècades dels anys 80 i 90 com a exemple del que l'urbanisme no ha de repetir mai més. Era un barri al qual molt pocs estranys anaven i que acostumava a ser jutjat des de la finestreta del cotxe quan se circulava per l'autovia. No és aquest el cas de la Núria, que a finals dels 70 va trepitjar per primera vegada Bellvitge, ja que li va tocar en sort l'institut INB3. «Quan coneixies la gent, canviaves immediatament d'opinió», recorda la Núria, de cognom Marín, avui alcaldessa socialista de la ciutat. Amb ella ve de gust explorar els secrets del miracle de Bellvitge.

Notícies relacionades

Albiol denuncia la falta d’infraestructures que ha obligat a tancar les platges de Badalona: «En 11 anys no s’ha construït res»

Una desena d’afectats per càncer denuncien la fàbrica de Tenneco a Badalona: «Ho fem pels nostres fills»

«El primer ajuntament democràtic va heretar un barri sense equipaments, és cert, però amb espai per planificar-los bé i construir-los sense estretors», explica l'alcaldessa. És a dir, aquella criticada arquitectura de fitxes de dòmino va propiciar al cap i a la fi que la tasca mà a mà entre els responsables municipals i els veïns fos prou fructífera perquè en els anys del pandemònium immobiliari, és a dir, no fa gaire, els residents no es venguessin el pis i s'embarquessin en aventures hipotecàries en altres llocs, diu Marín. Aquest ha estat el drama d'altres barris de Catalunya, on la població autòctona, com en un relat de ciència-ficció, va ser substituïda gairebé en un tancar i obrir d'ulls per una altra de procedent de tots els racons del món. Només així s'entén que a Bellvitge el percentatge d'immigrants ni tan sols arribi al 15%. La seva integració ha estat així més fàcil.

«Crec de debò que Bellvitge és la història d'un èxit», conclou Marín. Tot i que amb mig segle de retard, Inmobiliaria Ciudad Condal no va mentir.