Eufòria i pànic

Et pot interesar

Escriu Javier Cercas a Libération que hi ha mitja Catalunya que viu «en l’eufòria, per no dir l’èxtasi» i l’altra mitja que viu «en el pànic». No estic segur que sigui així, o almenys no estic convençut que aquestes dues meitats siguin tan homogènies i estables com ell vol pensar. Hi ha gent de tot, i en totes les opcions ideològiques. És evident que hi ha qui ho viu amb una dosi exagerada de triomfalisme. Uns, perquè confien a cegues en una república ara per ara sense fonaments clars, i uns altres perquè aprofiten l’escletxa per imposar una maniobra tendent a anorrear les institucions catalanes. Però el cert és que el pànic o la inquietud no són patrimoni de ningú, sinó que s’escampen arreu, bé perquè n’hi ha que veuen trontollar l’estat de les coses, bé perquè n’hi ha que se senten envaïts, vigilats, reprimits.

Si és que hem de parlar de meitats, no n’hi ha una de feliç i una de desolada. Tot és molt més complicat que aquesta fal·làcia de Cercas que lliga amb d’altres arguments tendenciosos, com defensar que els independentistes són els catalans rics. O com escriure que «les millors persones, contínuament intoxicades per fantasies verinoses, són capaces de cometre els pitjors errors». I ho escriu, no cal dir-ho, fent referència a «la infeliç història d’Europa». Siguem seriosos. Parlem de solucions polítiques i de plantejaments que no siguin maniqueus. I no pas d’abduccions o de masses descerebrades.