Els últims de Bizanci

Escriu el britànic Steven Runciman, l’historiador que millor ha sabut narrar la caiguda de Constantinoble i el final de l’Imperi bizantí, que «la bellesa de Grècia es basa sobretot en el contrast entre promontoris pronunciats i golfs d’aigües blaves, entre muntanyes pelades i valls fèrtils». Un dels llocs on més bé s’aprecia aquest contrast és a la península del Peloponès i, en especial, a l’arribar a Esparta, quan després de recórrer una carretera que zigzagueja per la muntanya, el viatger descobreix una vall plena d’oliveres, regada pel mític riu Eurotas, que acull al centre la taca blanca, no menys mítica, de la ciutat d’Esparta.

La veritat és que no queda gairebé res a Esparta que permeti sospitar aquells temps llunyans en què la ciutat competia amb Atenes per la supremacia de la regió, o en què el rei Menelau estava casat amb la bella Elena, el rapte de la qual donaria lloc a la famosa guerra de Troia i, de retop, a obres tan meravelloses comLa IlíadaiL’Odissea. Només en queda el nom, ja que l’antiga Esparta va ser engolida per la història i únicament va tornar a néixer, per decret reial, el 1834, poc després que Grècia aconseguís alliberar-se de la dominació turca.

No en queda res a la quadrícula de carrers de la moderna Esparta d’aquella societat en què l’ensinistrament militar era el centre de tot, en què, com recorda Robin Lane Fox aEl mundo clásico(Crítica), «a l’edat de 7 anys, els nens abandonaven la família i havien d’aprendre a caminar descalços, a dormir a la intempèrie o sobre dures màrfegues i a robar com si es tractés d’una missió arriscada».

És cert que amb prou feines en queda res de l’antiga Esparta, ocupada pels romans al segle II aC., però tot i així val la pena viatjar fins allà per visitar, a només vuit quilòmetres de la ciutat, les ruïnes de Mistràs. Es tracta d’una atractiva ciutat emmurallada que s’alça al vessant d’una muntanya coronada per un castell medieval, franquejat per un precipici i amb l’esquena ben protegida pels més de 2.000 metres del Taíget, la muntanya des d’on es diu que els antics espartans, obsessionats per la perfecció, llançaven els nadons que tenien defectes físics i els delinqüents.

Les vuit esglésies i nou capelles que sobreviuen a Mistràs entre murs caiguts, piles de runa, camins empedrats i xiprers mal crescuts, permeten evocar l’esplendor perduda de Bizanci, ja que va ser aquesta ciutat la que, després de la caiguda de Constantinoble davant els turcs, el 1453, va agafar el relleu de capital espiritual, encara que solament el va poder ostentar durant set anys, fins al 1460.

La història de Mistràs, hereva de l’esperit de les croades, comença tard, dura poc i s’acaba malament. Steven Runciman ho resumeix amb aquestes paraules: «Es va fundar fa només set segles i mig, i els seus dies de glòria van durar menys de dos segles. I ha passat un segle i mig de la seva destrucció final». Malgrat tot, avui resulta fàcil sentir el vertigen de la història a Mistràs, ciutat que el 1348 va arribar a ser capital del despotat llatí de Morea, establert després de la conquesta de Constantinoble durant la quarta croada.

L’última dinastia

Va ser, de fet, l’arribada al Peloponès dels cavallers francs participants a les croades el que va propiciar el naixement de Mistràs; Guillem de Villehardouin va construir el castell de la ciutat el 1249 per protegir el seu palau, al peu de la muntanya, i només 13 anys després el conquistaria Miquel VIII, membre dels Paleòlegs, l’última dinastia regnant de l’Imperi bizantí.

Un mantell de silenci cobreix avui les ruïnes de Mistràs, un lloc de reis que va atraure al segle XV filòsofs com Gemisthos Plethon i nombrosos artistes que van decorar les seves esglésies. També és possible trobar-hi el rastre de la curiosa dinastia dels Paleòlegs, que es van relacionar amb els Almogàvers i que segons alguns historiadors van usar la diplomàcia perquè els catalans ataquessin Sicília, el 1282, en les famoses Vespres Sicilianes.

La ciutat de Mistràs la van anar formant a poc a poc, al voltant del palau, gent que buscava la protecció de les muralles en uns temps convulsos. Encara avui és possible veure el traçat dels seus carrers costeruts, imaginar com eren les cases i admirar el palau i les esglésies que encara es conserven.

Únicament en una d’elles, la de Pantanassa, construïda el 1428, reconvertida en convent i decorada amb bells frescos, hi viuen encara unes quantes monges, els últims habitants de Mistràs. Des de l’entrada es poden veure les ruïnes de la ciutat i, a la llunyania, al pla ple d’oliverars, la taca blanca d’Esparta.

Al petit museu de Mistràs crida l’atenció una placa de marbre que recrea el suposat ascens al cel d’Alexandre el Gran, símbol d’una esplendor de Grècia que ja queda molt lluny. El monestir de Peribleptos, que data del segle XIV, i l’església de Sant Demetri són també llocs que emocionen, en especial quan es descobreix gravada al marbre l’àguila bicèfala pròpia de l’Imperi bizantí.

L’últim emperador de Bizanci, Constantí XI, va ser dèspota de Mistràs abans d’accedir al tron de la que va arribar a ser la segona ciutat més important de l’Imperi bizantí, després, és clar, de Constantinoble. El 1460 la ciutat va caure en mans dels turcs, encara que posteriorment va ser ocupada pels venecians entre el 1687 i el 1715. Va tornar a ser turca fins al 1832, i dos anys després, el rei Otó de Grècia va decidir fundar Esparta i traslladar a aquesta nova ciutat els que encara vivien a Mistràs. Amb tot, encara van quedar a Mistràs uns quants residents, que se’n van anar definitivament el 1953 i van deixar els carrers i murs de la ciutat en mans d’una història complexa i dels seus espectres. El 1989, Mistràs va ser declarada per la Unesco patrimoni de la Humanitat i des d’aleshores han augmentat els treballs de restauració.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Món clàssic i medieval

Va ser a Mistràs, recorda Steven Runciman, on Goethe, que per cert mai va visitar Grècia, va situar, en la segona part del seuFaust, la trobada de Faust i Elena de Troia. «No hi podia haver un lloc millor per a la trobada del món clàssic amb el medieval que aquesta ciutat construïda tan a prop d’Esparta», conclou l’historiador, «aquesta ciutat en què la cultura clàssica tan bé es va conservar i es va ensenyar. D’aquesta trobada en va sorgir el renaixement».