Istanbul en 48 hores

La model turca somriu a la càmera. Taló impossible, recollit a l’estil Grace Kelly. Darrere seu té el Bòsfor i la zona asiàtica d’una ciutat, Istanbul, que s’eixampla per dos continents. Al davant, un dels barris de moda, Ortaköy. La model parla anglès i atén les súpliques de l’equip holandès que l’envolta. Istanbul està de moda. La plaça d’Ortaköy s’estén davant de l’embarcador i és una combinació d’antigues cases de fusta, terrasses modernes que es reflecteixen al Bòsfor i cafès que competeixen en disseny i que deixarien en desavantatge els llocs més fashion de Barcelona i sorpresos els de Londres o Nova York.

Aquí la gent guapa es deixa veure, pren el sol o agafa un transbordador que els porti a l’Àsia o a l’Europa antiga (al barri monumental de Sultanahmet). Unes nenes amb mocadors negres observen la model. Han irromput en l’escena del no-res i, per al foraster, la sensació que provoca el contrast és agre. Els istanbulencs no s’hi immuten.

L’Istanbul més modern i el més conservador es troben a cada pas, es respecten i s’extremen pel contacte. La crida del muetzí descongela l’escena. El seu càntic no s’assembla als que criden a oració i que fascinen cinc vegades al dia els de fora. Aquest és trist. Una pregària per un mort. El Bòsfor es remou. ¿La brisa? ¿El fantasma del mort? La model descansa i es tapa amb una ja-

queta.

Istanbul, l’antiga Constantinoble, atordeix i fascina. Als segles XVIII i XIX els viatgers es quedaven fascinats davant els palaus de l’imperi otomà –el de Topkapi és una joia– i fantasiejaven a treure el cap en un harem. Qui arriba ara a Istanbul encara alberga aquests mateixos somnis. Aquí estan les empremtes de l’imperi romà, del poder bizantí i dels otomans. Tradició i modernitat conviuen en aquesta ciutat de 10 milions d’habitants en què el ritme es descontrola. Ortaköy és, sens dubte, el millor lloc per preparar les visites a les mesquites, als museus, a l’Istanbul abarrotat de gent, a la megalòpolis que va i ve.

Aquesta ciutat mereix milers de caminades, moltes postes de sol al costat dels pescadors que, des del pont de Galata, es rendeixen a la bellesa de la Banya d’Or i, per descomptat, sortir de nit a Taksim o en algun restaurant de peix a la riba del Bòsfor. «No podria viure sense ell», assegura una istanbulenca mentre el mira. Té raó, el Bòsfor és el cor d’aquesta ciutat.

Istanbul es reparteix entre la zona europea i l’asiàtica, dividides per l’estret del Bòsfor, en què conflueixen el mar de Màrmara i el Negre. Al seu torn, Europa també té dues ribes, l’Europa antiga i l’Europa moderna, separades per la Banya d’Or, una entrada del Bòsfor a la ciutat.

A l’Europa antiga –territori del palau de Topkapi, de la Mesquita Blava, de Santa Sofia i del Gran Basar– es mouen turistes i venedors ambulants. A l’Europa moderna hi ha les oficines, la plaça de Taksim, els istanbulencs de peu i el palau de Dolmabaçe (la residència versallesca a la qual es van mudar els sultans al segle XIX). Per a molts viatgers, arribar a Istanbul és anar directament a Sultanahmet. No només perquè ho indiquin les guies, sinó perquè aquí hi ha el cor monumental de la ciutat.

Després d’un esmorzar en què no pot faltar el cafè turc (kahve), un pot dirigir-se als jardins que separen Aya Sofia (la basílica de Santa Sofia) i la Mesquita Blava. L’instint –o la cua de turistes– indicarà al viatger si ha de començar per la que va ser el centre de l’imperi bizantí o per una de les mesquites més importants del món.

Els camins del destí preocupen els turcs. Sempre hi ha algú que es fixa en el pòsit del cafè per saber què depara el futur. Si el destí és agraït

–i no treuen el cap gossos rabiosos–,

la visita a Santa Sofia pot convertir-se en un viatge a l’interior d’un mateix.

El museu –Kemal Atatürk, el pare de la república turca, va convertir Aya Sofia en museu– està gairebé buit. El destí va ser compassiu amb nosaltres. Un visitant turc entona un càntic mentre uns coloms voletegen a prop del que fa sis segles era un altar cristià i que, des de la conquista otomana, és el punt que indica la Meca. El càntic perfora la pell. L’home avança per la planta baixa i juga amb un tasbith, un rosari musulmà. A dalt hi ha els mosaics bizantins –autèntics tresors–, però ell no en fa cas. Està absort i disfruta de l’essència del lloc: la calma.

A fora, uns creueristes es dirigeixen a l’hipòdrom bizantí, i altres, a la Cisterna de la Basílica, un dipòsit d’aigua que va aixecar Justinià (segle VI), destinat al subministrament d’aigua. Tants segles en un mateix espai atordeixen.

La Mesquita Blava s’aixeca davant de Santa Sofia. Respecte, unitat, humilitat. Al traspassar les seves portes, el cansament disminueix. El sultà Ahmet I va encarregar, a principis del segle XVII, la construcció de la mesquita a Mehmet Aga. I aquest va il·luminar el temple amb rajoles d’Iznik, les favorites del sultà. D’aquí ve la tonalitat blava dominant del temple.

A la sortida, és imprescindible menjar una simit, les rosquilles turques cobertes amb llavors de sèsam, i reposar forces. Si un s’atura als bancs de fusta de davant de la mesquita, pot observar les famílies, l’autèntica quotidianitat.

Les hores passen volant. Hi ha tantes coses per veure: només en aquest barri hi ha el Gran Basar

–guirigall de comerciants en unes precioses galeries del segle XV– i el Mercat Egipci, meca de les espè-

cies.

Potser l’única manera de desconnectar de la història és entrar en un hammam. El de Çemberlitas és una construcció de l’arquitecte Sinan, del segle XVI. Uns 45 minuts al bany turc deixen preparat a qualsevol per viure la nit.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Amb música de violins, raki (el licor més típic) i un bon sopar (la gastronomia turca és excel·lent) n’hi ha prou perquè els turcs es posin a ballar sobre les taules. Els istanbulencs solen portar els seus convidats al passatge de les Flors, a Taksim, ple de restaurants i amb una atmosfera del segle XIX.

Però, com tot bon passatge, té el seu amagatall. És aquí on hi ha els istanbulencs, a Nevizade. ¿Com arribar-hi? Travesseu el passatge de les Flors. Al final hi ha una petita porta que dóna a un carrer de menjar ràpid, recorreu 100 metres a la dreta, gireu a l’esquerra i arribareu al paradís nocturn dels istanbulencs. A Nevizade no hi falten turcs que juguen al backgammon i altres que fumen narguil. Tot de disseny, molt europeu i –¿per què no?– molt turc.