Korn va oferir un xou potent però nostàlgic a Razzmatazz

Per al rock i el metal, el directe sol ser el gran teatre d’operacions. Potser per això, Korn ha confiat als escenaris el rearmament anímic i creatiu per afrontar una pròxima gravació dos anys després del seu criticat últim disc. La seva carència d’un títol en condicions (responia per Untitled) ja presagiava grans desgràcies. És temerari esperar dels californians aportacions revolucionàries per al futur de la humanitat, però que consti en acta que encara són capaços d’oferir concerts amb felices dosis de brutalitat, agressió i esclafament en mesures proporcionals.

ENTRE FANS / La sala gran de Razz

matazz va quedar, dilluns, una mica lluny del ple, i el públic va respondre al retrat del fan, poc interessat per l’actual cotització d’aquell nu metal que va conquistar mercats fa una dècada. Un fan al qual Korn atribueix grans expectatives financeres: la ­joia de la corona de l’espai de marxandatge era Alone I play, un DVD en edició limitada del cantant del grup, Jonathan Davis, que tenia un preu que pujava a 200 euros.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Els convençuts que Korn és encara una efectiva màquina de neometal obscurantista quedarien reafirmats: el grup va brindar una hora i mitja d’impacte sonor incondicional, estrenada a cop d’himne amb Right now, i l’única treva la va posar el breu moment gaita de Davis, un clàssic de la banda. Una altra qüestió és el seu actual moment d’inspiració compositiva: Korn va basar el seu poder en el material clàssic, en particular temes provinents del seu segon i tercer disc, i va prescindir del fatídic Untitled.

Lloses com Did my time i Coming undone (fosa amb We will rock you, de Queen), assentades sobre guitarres en peu de guerra, flamarades d’electrònica gruixuda i una bateria de potència inhumana. En el clímax, repesques de Somebody someone, Blind i Got the life, coronades per una versió més aviat insípida d’Another brick in the wall, de Pink Floyd. Suficient per agafar forces i tornar a l’estudi.