Article de Pau Arenós: 'Es permet al comensal llepar-se els dits'

Les tapes són alta cultura: sovint en prenem asseguts en un tamboret. Després de l'acudit idiota, l'elogi sincer d'una manera de menjar, que va anticipar diversos segles els menús degustació de les cuines d'avantguarda.

¿Quina altra cosa són les minutes llargues i estretes sinó exhibicionisme de tapa? Avalen la frase Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Joan Roca, Sergi Arola, Carles Abellan, Àngel Pasqual i Nandu Jubany, 13 estrelles Michelin d'una tacada o servei, que segueixen en els seus restaurants aquesta cerimònia de la varietat i la multiplicitat.

El primer seria analitzar l'anatomia de la tapa. ¿Què és? ¿Un plat convencional passat per les mans reductores d'un jívaro? ¿O una entitat completa per menjar d'una mossegada? ¿La tapa necessita ganivet i forquilla o els dits? ¿Platet o pa- suport? ¿S'ingereix assegut en una cadira, en un banc o dret? ¿Parla català, castellà, eusquera o gallec? ¿En una barra o en un restaurant? ¿En un tres estrelles o en un bar? ¿Miniatura, platillo, ració, aperitiu, porció, vermut, canapè, pica-pica? En el sopar del Català de l'Any, l'esdeveniment gastronòmic més important de Catalunya, hi ha la resposta.

Versàtil, adaptable, mutant, dialogadora, mestissa, social, la tapa admet les possibilitats abans esmentades, dits, ganivets, bancs, barres, restaurants, pans, plats i totes les llengües. Promou la conversa, l'intercanvi i la gresca. Transgeneracional, relaxada, guspirejant, trenca el protocol i esquerda encarcaraments. Tolera fins i tot que el comensal es llepi els dits. Només existeix una llei, la de la mida. És obligatòriament petita.

Pot establir-se una teoria econò-

mica de la tapa (baix cost), literària (¿generació Nocilla?, ¡generació tapa!, textos mínims, urgents, creuats), cinematogràfica (els curts), arquitectònica (els fonaments), política (la socialització). ¿Per millorar? Els olis fòssils per a fregits tòxics, els embotits que després de ser engolits tornen més que el discurs d'un polític, les llesques florides, els bars amb serradures a terra i una creueria d'escuradents...

A la recerca de la dignitat de la nanogastronomia, el sopar del Català de l'Any va oferir la tapa clàssica i la posttapa, un invent genuïnament barceloní ja que ni a Andalusia ni a Euskadi van innovar al voltant del que és mini (ara, sí).

Barres esplendoroses amb platets catalans i algun record andalús, històrics o nous, combregant amb la ideologia de la cuina neopopular: Inòpia, Tapaç 24, Cal Pep. Pintxos genuïns o evolucionats: Taktika

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Berri i Sagardi. Capelles de la Boqueria, precursors de la cuina de tamboret: Pinotxo i Quim de la Boqueria. Restaurants especialitzats en intercanvi contemporani: Santa Maria, La Panxa del Bisbe, Arola, Rosal 34, Fogons de la Barceloneta i Fishhh! Gallecs amb fons: Rías de Galicia. Santuaris tecnoemocionals: El Bulli, Sant Pau, El Celler de Can Roca i Can Jubany. Postres d'excepció per menjar amb una sola mà: tres pastisseries, Escribà, Dolç, Uñó, i un restaurant, Espai Sucre, el primer del món a oferir cuina dolça.

Any rere any, el banquet top assumeix reptes complexos, tècnics i filosòfics. Cuina d'avantguarda interpretada per joves mestres (2007), cuina tradicional elaborada pels mestres de l'avantguarda (2008), tapes, tapes, tapes (2009). ¿L'any que ve? És aviat. Encara no hem paït aquesta gran gesta al voltant de les coses petites.