La col·lecció del Macba aposta per les creadores

Es gairebé un miracle que, al segle XVII, una dona es pogués dedicar a la pintura i ser reconeguda entre els seus companys artistes. Paradoxalment, 400 anys després, segueix sent un miracle admirar alguna de les seves obres. Aquest és el cas del quadro de Judith LeysterHome oferint diners a una noia(1631) que penja, gairebé invisible, en un racó d’una sala de la Reial Pinacoteca Mauritshuis de l’Haia, a l’ombra de Vermeer, Rembrandt i Ruysdael.

Unes dècades després de la incorporació massiva de la dona a les arts, la seva producció segueix tenint molt poca visibilitat als museus. Concretament, només el 15% de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) porta la firma d’una dona. Però això està a punt de canviar. «La col·lecció reflecteix molt poc la producció de les artistes de gran qualitat –admet Bartomeu Marí, director del Mac-

ba–. Queda molt per fer i treballo en això des que vaig accedir a la dirección fa un any i mig. A partir d’ara el museu adquirirà més obres de dones. Encara estem tancant tractes, però ja hem adquirit una peça de Joan Jonas. En la presentació de les noves adquisicions de la col·lecció, al maig, ja es notarà que el percentatge és més gran, encara que seguirà estant lluny de ser perfecte».

El Macba no és una excepció. Al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía, només l’11% dels artistes representats són dones. En teoria, els museus es regeixen per criteris de rellevància i qualitat de l’obra, però això porta a la conclusió que les dones no produeixen art de qualitat. Davant aquesta deducció ridícula, només es pot pensar que el que falla són els criteris de valoració de les obres.

«És molt senzill –explica Eulàlia Valldosera, una de les creadores contemporànies més reconegudes, que actualment exposa al Reina Sofía–. El problema no és de quantitat, sinó de valoració. No es valora igual una obra d’art feta per una dona que la d’un home. He trigat molts anys a admetre que ser dona ha suposat un pes enorme en la meva carrera. ¿Com s’entén si no que, havent estat motiu de dues retrospectives, la meva obra no estigui en col·leccions importants? I, si ho està, és perquè està cedida, no l’ha comprat ningú. És el mateix que passa amb les primeres artistes: les seves obres exposades als museus solen pertànyer a la col·lecció de l’artista».

L’art és una peça més del sistema econòmic i ser o no en una col·lecció important és l’últim escalafó. «Com més puges en l’escala del poder i més diners hi ha involucrats, menys dones hi trobes», opina la historiadora i crítica d’art Victoria Combalía, que va rescatar 74 dones artistes al llibreAmazonas con pincel. «A Catalunya i a Espanya hi ha artistes molt bones: Mireia Massó, Eulàlia Valldosera, Esther Ferrer, Fina Miralles, Eugènia Balcells, Joana Cera, Susana Solano, Soledad Sevilla, Carmen Lafont, Àngels Ribé, Nati Bermejo i moltíssimes altres, sobretot en el camp de la fotografia, que estan per descobrir. Quan em van proposar escriureAmazonas con pincelno tenia clar que fer un llibre només de dones artistes fos el millor, perquè suposa establir una diferència, però després de fer-lo penso que és necessari».

¿UN GUETO? / S’organitzen mostres d’art només de dones (com Fem Art, a Barcelona, que obté molt poca ajuda pública), en els últims anys hi ha hagut unboomd’exposicions de creadores en l’òrbita feminista (com la que la Fundació Miró dedica ara a Kiki Smith, a la silueta), la pel·lículaSeraphine(sobre una pintora desconeguda de finals del segle XIX) ha guanyat set premis César, i existeixen museus només de dones, com el National Museum of Women in the Arts (NMWA) de Washington, fundat el 1981.

«La nostra missió és fer visible l’art creat per dones, assegurar-nos aquesta visibilitat fins que la igualtat sigui una realitat –explica Jordana Pomeroy, conservadora en cap del centre–. Un museu com el nostre permet a la gent conèixer artistes que no s’exposen en la majoria dels museus i també ens permet pensar en la història d’una manera diferent».

Aquí s’exposen i s’estudien els quadros de dones com ara Sofonisba Anguissola (1532/35-1625), considerada la primera artista del Renaixement que va obtenir el reconeixement general. O la mateixa Judith Leyster, que va anar deixant de pintar a mesura que anava tenint fills.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El cert és que, com més joves són les col·leccions d’art, més ampli és el criteri de selecció en tots els sentits i reflecteixen més bé la realitat. En la col·lecció d’art contemporani de la Fundació la Caixa, per exemple, les dones hi estan representades en un 35%, però també hi estan molt més representats els creadors procedents de Llatinoamèrica.

El debat, no obstant, no es limita als números. «A aquestes altures no ens podem continuar preguntant per què no hi ha hagut grans dones artistes –diu Assumpta Bassas, professora d’Història de l’Art Contemporani a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona–. No es tracta d’omplir buits en les col·leccions i programacions dels museus i institucions. En aquest món, hi vivim homes i dones que tenim experiències del món i maneres d’entendre la creació diferents entre els homes (i entre les dones). S’ha de treballar descentrant, desbordant i impugnant la història de l’art occidental».