Els superherois s'enfronten als seus conflictes i misèries a 'Watchmen'

«Els temps estan canviant», canta Bob Dylan al principi deWatchmen, i aleshores la pel·lícula més esperada de l’any, de la dècada, l’adaptació del còmic més important de tots els temps, ens introdueix en una versió alternativa de la història del segle XX, escrita per una colla d’homes extraordinaris que sempre han estat entre nosaltres, movent els fils. Ells van trepitjar la Lluna primer, ells van matar Kennedy, ells van proporcionar a Warhol els seus cinc minuts de fama. El més gran d’aquests superherois, Dr. Manhattan, va guanyar la guerra del Vietnam en una setmana. Els temps estan canviant per al cineblockbusterde la mateixa manera que ho van fer fa 20 anys per al còmic quan Alan Moore –xaman, filòsof i autor visionari– va publicarWatchmeni va desconstruir i després va reconstruir la idea d’heroi que els tebeos generalment venen.

Descobrim que els superherois tenen neurosis i problemes amb la beguda i forniquen i assassinen i no tenen finals feliços. I que la diferència entre vigilant emmascarat i dictador feixista no sempre està clara. A Zack Snyder, director d’aquesta pel·lícula, gairebé no li ha quedat cap més remei que insuflar nous aires al cine de superherois, per deixar clar que, igual que l’animació i el documental, les adaptacions de còmics no són tant un gènere cinematogràfic específic com un altre llenguatge fílmic, i per aquest motiuWatchmenes pot definir com un clàssicneo-noira la manera deTaxi driver, Blade RunneroSeveni, a la vegada, com una meditació sobre l’ús i l’abús de poder, de la ciència i la tecnologia i del paper del govern a l’hora d’assegurar i regular les nostres vides.

Els temps estan canviant per al cine de superherois de Hollywood. En primer lloc, perquè, com ja va demostrarEl caballero oscuro, ja no podrà ser considerat tan sols escapisme lleuger:Watchmenés una cosa així com l’equivalent fílmic de l’Ulissesde James Joyce. En segon lloc, perquè, dues dècades després que Moore publiqués la seva obra magna, durant les quals fans de totes les edats s’han deixat sentir perquè l’adaptació fos un acte de fidelitat artística semblant a la restauració de la Capella Sixtina; després que autors com Terry Gilliam, Darren Aronofsky i Paul Greengrass tractessin en va de ser els escollits per filmar el que era infilmable, i que els estudis Warner Bros i Fox s’embranquessin en una disputa legal que va estar a punt d’engegar-ho tot a rodar,Watchmenexisteix. I tot aquell que vulgui fer un film de superherois a partir d’ara haurà de tenir-la en compte.

«La teva vella carretera està envellint ràpidament / Sisplau, aparta’t de la nova / si no pots ajudar», cantava Dylan, i ara sabem que potser l’hi deia a Clint Eastwood o almenys al seu àlter ego aGran Torino, Walt Kowalski, que és, simbòlicament, l’últim home blanc d’Amèrica, guardià de l’últim cotxe americà, un Ford Gran Torino del 1972 que cuida com si es tractés del seu propi passat idealitzat. El Gran Torino va ser el producte d’una indústria que actualment gairebé no fabrica cotxes; d’una ciutat, Detroit, que avui sembla morta; i d’un país que se sent incapaç de fer les coses bé. Aquell cotxe que rellueix al garatge de Walt representa una època en què Amèrica era el màxim. Això va ser abans que Harry Callahan es jubilés. Abans que el Sergent de Ferro deixés de lluir galons. Abans que William Munny busqués en va el perdó. Abans que Walt Kowalski, suma de tots ells, arribés a les nostres cartelleres, assegut al porxo de casa, bevent cervesa barata.

«De tant en tant, et trobes amb algú a qui no hauries d’haver cabrejat. Aquest algú sóc jo», diu Walt, però Jo no és només Ell. També és l’Home sense Nom fent volar a trets el barret de Lee van Cleef; és Callahan esperant, amb una Magnum 44 a la mà, que algun infeliç li alegri el dia. És Munny confessant que «matar un home és un infern».

AGran Torino, Eastwood sembla recordar totes les vegades que ha premut el gallet. El seu vell paper d’àngel venjador. El seu mite. Walt és una relíquia del passat, una forma caduca de masculinitat i un sistema de valors per al qual ja no hi ha lloc a la societat americana. Els dolents que perseguia Harry el Brut van aconseguir una feina, van tenir fills i es van comprar una caravana. Les minories actualment són majories. Els temps han canviat, i per comprovar-ho només cal contemplar la cara d’Eastwood. Una cara monumental, tan colrat i arrugat que ja no sembla merament gastat, sinó la superfície d’un bosc petrificat.

ADAM SANDLER, ¿ÍDOL INFANTIL? / Els anys no passen en va. Adam Sandler en té 42, té un xaval de 2 i, després de dues dècades fent comèdies tanoques, recentment va assegurar: «Tenia ganes de fer una pel·lícula que el meu fill pugui veure sense sentir vergonya del seu pare». El resultat ésMás allá de los sue­ños, matrimoni antinatural entre la particular sensibilitat de Sandler i la vocació fantasiosa de Disney que ha tingut com a fruit aquesta història d’un nen gran que descobreix la importància de posar imaginació a la vida. ¿Planeja Adam Sandler convertir-se en ídol infantil? «Sóc com la pudor dels teus peus. No t’abandonaré mai», assegura a la pel·lícula, i amb això sembla dir que hi ha coses que no canvien.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

VIATGE INICIÀTIC / Per confirmar-ho, arriba també a les pantallesThe code, la mateixa història de robatoris impossibles i lladres incorregibles que tantes pel·lícules des deTopkapifins aEl robobo de la jojoyahan convertit en clixé, i un nou pas en fals en la carrera americana d’un Antonio Banderas a qui tampoc li aniria malament fer cas a Robert Zimmerman: «Admet que les aigües que t’envolten han crescut / (…) Més val que comencis a nedar / o t’acabaràs enfonsant com una pedra».

D’això, de seguir endavant, és del que parlaCerezos en flor, de l’alemanya Doris Dörrie, crònica del viatge iniciàtic al Japó d’un home recentment enviudat que ens demostra la importància dels nous començaments, i que planteja preguntes que no són cap tonteria: ¿Ens ensenya la fugacitat de la vida a veure les coses com realment són? ¿És possible disfrutar del moment si estàs a les portes de la mort? Això només ho sap el vent, però aquesta, tot i que també és de Dylan, és una altra història.