La mare, la pàtria, la llengua i la fe

Aquesta estirada d'orelles de Pujol a Toni Soler (creador i director de Polònia), perquè l'expresident considera que el Papa no ha de ser objecte de paròdia en un programa de sàtira, és un tema interessant. Es plasma en aquesta queixa el re- current assumpte de si hi ha d'haver temes i persones intocables que no poden ser tractats per l'humorisme o el sarcasme. Temes i persones que s'haurien de mantenir protegits i resguardats. Vist el tema sense cap tipus de passió, és a dir, fredament i sense motius personals, estem davant una convicció que, sent legítima, podria vorejar l'obcecació. La línia que separa l'insult i la burla de la paròdia i la sàtira ja sabem que és fina. Però la llibertat responsable dels que des d'un mitjà de comunicació exerceixen el seu dret a sotmetre a la ironia personatges públics també mereix ser resguardada. A menys que es pretengui implantar un selecte supratribunal que marqui i delimiti el camp de la sàtira, cosa que ens portaria --en el tema religiós-- a plantejaments similars als del talibanisme --i viatjant cap enrere a la Inquisició--, i en el tema polític, a les negres èpoques del nazisme, el franquisme i similars. Aquesta setmana, en el programa del meu germà bessó de BTV (Telemonegal), davant les imatges de Queco Novell al Polònia parodiant Benet XVI --en l'actualitat el parodia Toni Albà de forma encara més sarcàstica--, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va advertir contrariat: "Sobre la mare, sobre la pàtria, sobre la llengua i sobre la fe, poques bromes. Són temes que no haurien de ser tocats". ¡Ah! caldria afegir-hi un cinquè element: el futbol. Per exemple, i entre nosaltres, bàsicament el Barça, perquè molts honestos culers entenen el seu club com una cosa intocable, potser perquè també forma part del quart element del cardenal, la fe, ja que el Barça, al ser més que un club, potser ha passat a ser una religió de veritat. D'aquí l'habilitat del Crackòvia repartint la mossegada també sobre l'Espanyol i el Reial Madrid, i calmar així la ira de l'espectador blaugrana. Aquesta estirada d'orelles de Pujol a Soler podria generar arborescències. A l'únic que cal aspirar és que els arbres no ens tapin el paisatge. Aquest divertit i saníssim paisatge que Toni Soler i el seu equip dibuixen cada setmana.