Paul Newman mor a casa seva, a Connecticut, als 83 anys víctima d'un càncer de pulmó

Quan George Roy Hill va

narrar el final de Butch Cassidy i Sundance Kid aDos hombres y un destino, va decidir congelar l'última imatge. Ningú va veure caure els dos aventurers entre la pluja de bales. I malgrat el tràgic final, no era mort l'última cosa que es gravava a la retina de l'espectador.

Divendres va passar una cosa així. Paul Newman --llegenda de la interpretació, enamorat de les curses de cotxes, decidit activista social i polí- tic, filantrop silenciós-- va sucumbir en la seva lluita contra el càncer de pulmó als 83 anys. Va morir a la seva granja de Westport, a Connecticut, lluny de focus, aconseguint que no fos la imatge del càncer devastador la que il.lustrés el seu final.

La pèrdua d'un actor que va aconseguir trencar la presó de la seva bellesa i va arribar a representar des de canalles fins a l'antiheroi americà --provocant empatia per complexos personatges plens de contradiccions i cinisme-- va estremir el món. Molts als EUA van aparcar, ni que fos uns moments, crisis i debats per recordar i retre homenatge a tot un mite. Un actor --i director-- que no es va deixar enlluernar per la seva pròpia estrella, per més que brillés amb més de 100 títols de cine, tele i teatre, vuit nominacions a l'Oscar i tres estatuetes (perEl color del dineri dues d'honorífiques).

FILANTROP SILENCIÓS

Les primeres notícies de la mort de Newman, que va néixer el 26 de gener de 1925 en un suburbi de Cleveland (Ohio), van arribar a través de comunicats de diverses fundacions benèfiques en les quals participava. Perquè divendres moria una innegable llegenda de la pantalla que defensava que l'actuació no és "res més que explotar les facetes de la pròpia personalitat", però també moria un dels més generosos filantrops d'EUA, que va donar més de 220 milions de dòlars --sobretot a Hole in the Wall Gang camp, un campament per a nens malalts terminals que ell va fundar--.

Paul Newman destinava a diverses causes des del 1992 tots els beneficis de la seva empresa de salses d'amanides (ampliada després a altres productes i begudes) amb la qual va alimentar una altra de les seves passions --i a la qual va prestar la seva imatge, desenvolupant també un sarcàstic eslògan justificant l'ús de la seva fama: "desvergonyida explotació pel bé comú"--. Però avorria la "filantropia sorollosa". I fins i tot quan Bill Clinton era president i el va voler premiar amb una medalla, ell la va rebutjar. No volia alimentar el que va definir com "honorrea".

Newman també va ser un obert activista polític. Tot i que va ajudar en les seves aspiracions el seu únic germà, Robert, republicà, va ser un demòcrata decidit. Va clamar contra la guerra del Vietnam, va fer campanya per un candidat antibèl.lic --Eugene McCarthy--, i fins i tot va ser delegat per Connecticut en una convenció demòcrata (on va recolzar un independent). Els seus amics expliquen que va reaccionar amb orgull al saber que el president Nixon el tenia al lloc 19 de la seva llista d'enemics. "Una persona sense ca- ràcter no té enemics", va dir un cop.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Newman va ser una rara avis a Hollywood. Va ser un dels primers actors a "comprar" la seva llibertat del sistema dels estudis i va pagar a Warner per trencar el contracte que va iniciar amb el treball que més detestava, El calze de plata. I pocs matrimonis han estat més duradors i sò- lids que el seu amb l'actriu Joanne Woodward, la seva segona dona, amb la qual es va casar el 1958, va tenir tres fills i una fructífera col.laboració a la pantalla i la vida. Quan se li preguntava pel secret d'una unió tan llarga parlava de "dosis correctes de luxúria i respecte".

Newman, apassionat de les carreres de cotxes, també va conèixer la tragèdia. Scott, un dels tres fills del seu primer matrimoni amb l'actriu Jacqueline Witte va morir de sobredosi el 1978. A més, l'home que va elevar treballs com La gata sobre la teulada de zinc i Camino de perdición, la seva última aparició en el cel.luloide, sempre va tenir una espina clavada. El seu pare, que no va apostar mai per ell, va morir el 1950 sense veure que lluny que havia arribat algú que, com va dir ahir el director Arthur Penn, "va fer molt i tot bé".