Chick Corea, Al Di Meola, Stanley Clarke i Lenny White, reunits a Return To Forever, van obrir el festival de Cap Roig tornant al jazz-rock dels anys 70

Return To Forever són moltes coses. Els reis de la fusió, els virtuosos per antonomàsia, el grup de jazz que va connectar amb el públic rock, l'últim dels vells projectes que recupera Chick Corea. Divendres, al concert, el bateria, Lenny White, va trobar una bona definició. "Ara es porten lesboy bands", va dir a manera de presentació. "Doncs aquesta és una banda demachos". Això últim, en castellà, perquè quedés clar. Podria ser un acudit, però també una declaració de principis.

Return To Forever han tornat, gairebé 30 anys després, apel.lant a la contundència i a la filigrana instrumental. Tornen a una manera d'entendre la música que encara té molts adeptes. El retrobament de Chick Corea, Al Di Meola, Stanley Clarke i Lenny White, l'alineació dels anys 1973 a 1976, va omplir els jardins de Cap Roig d'un públic desitjós de fer un viatge als anys daurats del jazz-rock.

In a silent way,la cançó de Miles Davis que va donar inici al jazz elèctric, va amenitzar l'espera. En aquella gravació hi va ser Chick Corea, que després, amb Return To Forever, va convertir el jazz-rock en una cosa més dura, gairebé atlètica.

GRANS ÈXITS I

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

així va arrencar un concert de grans èxits de la banda, com una descàrrega elèctrica. Sobre el ritme metronòmic de Clarke i White, Corea i Di Meola van disparar salves i salves de solos. Un dels himnes del jazz-rock,Song to the Pharoah King, amb un solo de baix que va deixar el públic bocabadat, va servir per variar l'estil. Corea, Clarke i Di Meola van canviar els instruments elèctrics pels acústics. Una llicència que, als 70, gairebé no es van prendre mai. Return To Forever era, per definició, un grup elèctric. Presentar-se avui amb piano, contrabaix i guitarra acústica és la seva forma de dir que, tot i que no tinguin cançons noves, han evolucionat.

En la introducció aNo Mystery,un sobri Di Meola va tornar a les sonoritats aflamencades dels seus dies amb Paco de Lucía. Chick Corea, també en solitari, va desplegar les subtileses harmòniques que no es pot permetre amb el cançoner de Return To Forever. I White, heroi menor de la bateria però també heroi, va tenir el seu moment de glòria. Tot perfectament mesurat: fins i tot els tècnics d'escenari sabien per endavant com acabava el solo. L'únic que va trastornar els seus plans va ser el públic. Després d'un bis, la cèlebreSpain,el respectable es va alçar, va aplaudir agraït i va començar a desfilar. Eren ja dues hores llargues de concert. Els músics van fer cara de sorpresa. Tenien més bisos a la recambra. Ja tenen excusa per a la pròxima reunió.