L’any de les abraçades

L’any de les abraçades
Es llegeix en minuts

Aquest serà l’any en què recuperarem les abraçades. Potser no de seguida, però l’aplicació gradual de la vacuna ens fa preveure el final de la pandèmia cap a la segona meitat de l’any. Almenys, als països desenvolupats, ja que l’OMS trigarà més temps a aixecar l’alarma mundial i sempre que no hi hagi cap altre esdeveniment inesperat. 

Si acceptem aquesta hipòtesi com la més probable, caldrà plantejar-se com arribar al final de la pandèmia en les millors condicions econòmiques possibles i com serà el món post-Covid, ja que podem assegurar que no tornarem al punt de partida. La pandèmia ens ha canviat com a persones, però també com a societat i poques coses tornaran a ser com abans.

Evitar que l’optimisme desencadenat per la vacuna es tradueixi en una tercera onada més destructora que les anteriors, és el primer que toca. I, de moment, estem fracassant en això, tant a Espanya, com a tot Europa, on «salvar el Nadal» s’està traduint en un repunt dels contagis i els morts. En aquestes condicions, sembla clar que caldrà prorrogar durant el primer semestre les mesures posades en marxa al començament de la pandèmia, com ja ha fet el BCE. Però seran insuficients quan el pas del temps faci que els problemes d’empreses i treballadors ja no siguin de liquiditat, com al principi, sinó de solvència, després de gairebé un any amb restriccions sanitàries a la mobilitat, amb l’impacte que això pot tenir sobre les empreses (fallides), els bancs (morositat) i l’ocupació (eros després dels ertos). 

Amb dades disponibles només fins a l’octubre, al 2020 hi havia a Espanya 32.500 empreses i 209.000 ocupats menys que l’any anterior. I aquests números creixeran fins després de l’estiu del 2021, perquè resulta improbable que els milions de turistes que van deixar de visitar-nos durant la pandèmia aquest any ho facin de cop, malgrat la vacuna.

La necessitat d’ajudes directes a les empreses dels sectors més afectats és ja urgent, com demanden les organitzacions empresarials. Però que no es pot amagar rere noves ajudes a la liquiditat com les aprovades recentment pel Govern en forma d’ajornament d’impostos i lloguers o més deute avalat. Si això ha de durar fins a l’estiu, caldran ajudes directes de renda per mantenir la solvència i no més ajudes de liquiditat que només ajornen en el temps el pagament de certes obligacions. Aquestes ajudes directes no figuren en els Pressupostos, ni es poden confondre amb els fons europeus per a la reconstrucció que estan pensats per a nova inversió en grans projectes transformadors. Per cert, el decret llei aprovat per facilitar la gestió d’aquests fons, fins i tot evitant la burocràcia més que reformant-la, representa un gran avenç en la simplificació de temps i tràmits, però, alhora, incrementa massa el protagonisme públic en una de les figures més prometedores com són els anomenats PERTES en què, ara, la col·laboració publicoprivada sembla traduir-se en què l’àmbit públic decideix i el privat, executa.

Tot i que el 2021 vegem un espectacular increment del PIB, que el consens dels experts situa en el 7,3%, això no compensarà la terrible caiguda d’almenys el 12% que es preveu com a tancament del 2020. Necessitem fer les coses amb molt de compte per mantenir al màxim el nostre teixit empresarial, que és el que ha de traduir en ocupació i benestar la recuperació prevista. Si ens deixem portar pels que volen aprofitar els fons europeus per impulsar, amb el pompós nom de «canviar el model productiu», una reconversió industrial semblant a la dels anys 80 del segle passat, amb tancament d’empreses i acomiadaments en sectors considerats, des dels despatxos, com a «obsolets», estarem assegurant una prolongada recessió addicional a la provocada per la Covid.

Ni la necessària transició ecològica (energia renovable + eficiència energètica + economia circular + cura dels ecosistemes), ni l’avenç en valor afegit associat a l’impuls de la digitalització que el Govern lidera, poden ser contemplats com una amenaça a la seva supervivència per bona part del milió dues-centes mil empreses que hi ha a Espanya. Canviar el model productiu no és «menys totxo, menys turisme i més ordinadors», sinó més totxo i més turisme, sostenibles i amb ordinadors, acompanyat d’una aposta per les tecnologies associades a la intel·ligència artificial, com s’està fent al País Valencià. No és un problema de «sectors», sinó de «vectors» productius i de valor afegit.

Europa haurà de consolidar, aquest any, la nova situació arribada després de la Covid. Sense el Regne Unit, però amb una política pressupostària i monetària que, a diferència del que va passar quan l’anterior crisi financera, representa un clar salt endavant en el projecte solidari de construir més Europa. Un BCE facilitant tota la liquiditat necessària; l’aprovació d’unes ambicioses perspectives financeres plurianuals que inclouen un volum sense precedent d’inversió en els fons Next Generation UE, l’acceptació de finançar-los amb deute conjunt i l’acord que per accedir als fons, els estats membres han de respectar l’estat de dret (un clar revés per als populismes autoritaris que estan sorgint), representen fites impensables fa uns mesos que reforcen la confiança que Europa ha decidit avançar en la seva integració, després de molt temps tement que el projecte saltés pels aires. A ressaltar, l’important paper jugat per l’Alemanya de Merkel i els dubtes que suscita l’anunciada retirada de la cancellera.

Et pot interesar

La sortida de Trump de la Casa Blanca obrirà unes noves perspectives en el panorama mundial. Però, tampoc aquí, tornarem al passat. Tot i que la nova Administració americana recuperi un grau de multilateralisme més gran i posi fre a algunes iniciatives proteccionistes del seu antecessor, la necessitat de repensar el model de globalització prepandèmia continuarà estant sobre la taula. No crec possible, ni beneficiós, una desglobalització, però molts països volen recuperar una certa autonomia nacional en productes estratègics, és clar que les regles de l’OMC s’han de revisar per evitar abusos com els comesos per la Xina durant anys i la confrontació tecnològica entre la Xina i els EUA (l’anomenada nova guerra freda) seguirà present, marcant un futur en què Europa es troba perillosament desdibuixada.

El quadro que millor representa l’any passat en la política espanyola és ‘Duel a garrotades’ de Goya. Hem d’intentar que l’any acabat d’estrenar sigui diferent. Si la vacuna permetrà que els ciutadans recuperem les abraçades, seria exigible que els polítics, amb una funció fonamental per a la bona marxa d’una societat plural, posessin per davant l’interès general a les seves ambicions partidistes. Però no en la forma de rendició d’una part, com en el quadro ‘L’abraçada de Bergara’, sinó en la idea expressada pel quadro ‘L’abraçada’ del valencià Genovés, que parla de la reconciliació social que va fer possible la transició des de la dictadura franquista a la democràcia del 78 en què seguim. És aquest el meu desig per a l’any acabat d’estrenar.

Temes:

Coronavirus