Crítica de llibres

‘Nicolau’, d’Antoni Veciana: amb la sal als llavis i els peus a la sorra

El debut de l’escriptor de Reus s’inspira en el mite grec Glauc, un mortal que pateix una metamorfosi

‘Nicolau’, d’Antoni Veciana: amb la sal als llavis i els peus a la sorra
2
Es llegeix en minuts
Valèria Gaillard

La vida va néixer del mar i aquesta massa d’aigua salada potser és l’autèntica protagonista de ‘Nicolau’, la novel·la debut d’Antoni Veciana (Reus, 1977). Publicada per la jove editorial barcelonina La Segona Perifèria, aquest llibre de poc més de 150 pàgines impacta en el panorama literari actual per la seva originalitat i força narrativa. ¿Qui és Veciana? Es presenta com a filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur, amb una peça teatral estrenada, ‘Patró’, i una altra al calaix esperant el seu torn. Aquesta dimensió teatral, amb la xarxa de relacions entre personatges ben dibuixada, es plasma a ‘Nicolau’. La novel·la revisita el mite grec de Glauc, l’home que es converteix en un ésser mig peix, mig humà, i adquireix la immortalitat reservada als déus. De fet, Veciana recull aquesta llegenda que perviu més o menys transformada en diferents punts del Mediterrani i que ha inspirat entre d’altres relats el de Mercè Rodoreda, ‘El riu i la barca’.

«O ets del mar, o no ho ets», diu un personatge de la novel·la, un manador, al protagonista. Adoptant el to lluminós de la faula i la rondalla, ‘Nicolau’ arriba a una dimensió simbòlica a l’oposar aquests dos mons: la terra, on el protagonista és una bèstia estranya que desperta les burles de la població marinera, i el mar, que l’acull amb tota la seva voluptuositat aquosa. El mar vist com a territori obert de possibilitats, el camp il·limitat de l’aventura on els somnis arriben a quotes insospitades. Així, de manera progressiva, es produeix una metamorfosi prodigiosa del jove Nicolau Pou que només la seva família entén i accepta com a inevitable. En un segon moment, ja convertit en el que realment és, Nicolau es dedica a recórrer els mars per després dibuixar cartes marines molt precises que serviran per millorar les rutes marines i, en definitiva, la vida entre els homes. Això fins que els malvats les utilitzin per a un altre objectiu: la guerra.

Notícies relacionades

Un dels aspectes més destacats és el llenguatge. Seguint el model dialectal mig inventat de Víctor Català, Veciana aconsegueix vivificar un català efervescent d’imatges, amb un lèxic saborós del Camp de Tarragona, sempre eficaç a l’hora de recrear aquest univers marí. De fet, el lector sent la salabror als llavis, la sorra als peus. De vegades el mar és masculí, d’altres femení, a part de la jove del poble que Nicolau estima, que també es diu Mar. Aquest argot coqueteja amb paraules com ‘dumenges’, per ‘diumenges’; ‘re’ per ‘cap de bestiar’; ‘fenya’ per ‘feina’; ‘dugues’ per ‘dues’ o ‘sàrcies’ per ‘xarxes’. Veciana inclou un glossari amb el lèxic marí, sonor i evocador, ‘amorrar’, ‘amollar’, ‘cuïc’, ‘tresmall’ o ‘xorrar’.

D’altra banda, el personatge de Nicolas Pou queda ben perfilat, amb una riquesa de detalls corporals que ho fan creïble bussejant en aquest mar meravellós, en clar contrast amb la vida terrestre d’un poble que allotja tant personatges nobles, com per exemple el pescador Pere, com necis anònims: els que ataquen Astruc, el jueu que ensenya a Nicolau l’art de dibuixar cartes marines. Així, en aquest llibret es troba tota una bombollejant al·legoria de la condició humana.

‘Nicolau’

Autor:  Antoni Veciana

Editorial:  La Segona Perifèria

  160 pàgines. 17,90 euros