Víctima de l'homofòbia als 4 anys
Durant un lustre, a en Joan l'han insultat, li han tirat pedres i fins i tot li han dedicat una pintada ofensiva a l'escola
Els pares han canviat d'escola el seu fill, que ara té 9 anys, i han denunciat els fets al Síndic
/
El calvari va començar quan el nen tenia 4 anys; ara en té 9. A en Joan (el nom és fictici perquè és el que menys importa en aquesta història) i a la resta de companys de la classe, la mestra els va demanar que pintessin cares i ell va gargotejar la d'una princesa. “A casa sempre hem educat els fills en la igualtat i ens ha sigut igual si portaven samarreta de nen o de nena o si jugaven amb camions o nines”, apunta la María, la mare, per explicar l'actitud del seu fill.
El dibuix va desencadenar el conflicte homòfob. Els companys de classe no van trigar a començar a dir-li pel seu nom però en femení, una grollera i feridora qualificació que en Joan no va digerir bé. ”S'ofenia molt perquè l'hi deien com un insult”, narra la María. Aquest cas és una de les 56 denúncies que ha tramitat aquest any l'Observatori contra l'Homofòbia a Catalunya (OHC). Les reclamacions per insults homòfobs a les aules ja representen el 12% del total i han passat d'ocupar el cinquè lloc al tercer, en la memòria de greuges. Les dades s'han difós amb motiu de la commemoració aquest diumenge de l'aprovació de la llei antihomofòbia fa dos anys, període en què s'han acumulat 181 denúncies.
Les desqualificacions que rebia en Joan es van estendre com una taca d'oli pel col·legi. Primer van començar els companys de l'aula i a poc a poc s'hi van anar sumant xavals de cursos superiors i, fins i tot, els més petits. Cinc anys de sofriments, mentre els seus pares imploraven al col·legi, que a més és públic, que intervingués en l'assumpte.
AMAGAT A L'ARMARI
A en Joan li tiraven pedres, l'insultaven, li deixaven notes ofensives al parabrisa del cotxe familiar i el molestaven pel carrer. Els insults creixien si no obeïa els agressors. Un dia dins de l'escola va aparèixer una pintada amb dues paraules, “Joana, maricon”, recorda la mare amb una barreja de pena i ràbia. La frase la va llegir en Joan, però també la resta de l'escola.
El nen no volia anar a classe. “S'amagava als armaris per impedir que l'hi portéssim”, recorda la María. No tenia amics, es va aïllar, i va deixar de confiar en els professors perquè no l'ajudaven. Un dia, durant una activitat extraescolar, li van amagar els pantalons, no hi va haver manera de trobar-los i en Joan, avergonyit, va haver d'anar-se'n a casa sense cap més protecció que els calçotets.
CASTIGAR LA VÍCTIMA
Els pares es van esgotar enviant correus electrònics a l'escola en què denunciaven els fets i, fins i tot, es van oferir a organitzar una tertúlia “pedagògica” sobre sexualitat. La resposta va ser: "Si el seu fill s'enfada quan es fiquen amb ell, el seguiran insultant”. “El col·legi castigava el meu fill i no els agressors perquè els pegava quan es ficaven amb ell”, afirma la María.
Notícies relacionadesEl patiment dels pares va augmentar encara més quan en Joan els va implorar que el canviessin de col·legi perquè no ho aguantava més. “Va ser tot molt dolorós”, apunta la mare. En Joan va acabar en mans d'un psicòleg, que va anunciar als pares: "Està cansat de lluitar".
La història té un final més o menys feliç. A en Joan l'han canviat d'escola i “comença a tenir amics”, anuncia la mare. I la denúncia ha arribat al Síndic de Greuges. Però la història podria haver tingut un final molt més feliç si, com afirma Eugeni Rodríguez, president de l'Observatori contra l'Homofòbia, “el col·legi, per donar una lliçó, hagués castigat els agressors i no l'agredit. S'ha d'acabar canviar la víctima d'escola, s'han d'anar rere els assetjadors”.
