Marta Torruella: «Et quedes molt aïllat, sense sou ni jubilació»

Primer, es va fer càrrec de la seva mare, que va patir diversos aneurismes cerebrals fins que va morir, i ara del Jaume, el seu progenitor gairebé nonagenari. Marta Torruella Barraquer (Barcelona, 1960) ha fundat l'Associació de Cuidadors Familiars com una illa enmig d'un gran buit.

Fa cinc anys, em van acomiadar dientme que no podien pagarme el sou, i després em vaig assabentar que van agafar una noia per la meitat del meu salari. Va ser quedarme a l'atur i començar a solaparse malalties a la família: la meva mare, que ja estava malalta; el meu pare, amb Parkinson, i la meva sogra, en la primera fase de l'Alzheimer. Llavors vaig decidir dedicarme a ells. Als 56 anys, a més, és complicat buscar feina.

Es va haver d'estrènyer el cinturó. Ara només entra el sou del meu marit, però també aprens a viure amb menys. La tele és una menjada de coco contínua perquè compris, compris, compris. Jo he anat buidant la maleta de coses que no necessito.

¿La va satisfer el canvi? Em compensa el fet de no haver de tornar a aquell ambient de tensió i agressivitat, a demostrar cada dia que vals per ser dona. Havia treballat sempre de secretària de direcció, però no vaig acabar d'encaixar perquè és una feina molt competitiva.

Aquesta altra tasca tampoc és fàcil. En absolut. T'ocupa les 24 hores del dia. Has d'estar pendent d'ells, de les visites als metges, a part de la intendència domèstica: compra, cuina, neteja, planxa. La sobrecàrrega emocional és enorme.

M'ho imagino. Tens por de no estarho fent bé. Fins que no aprens a canviarlos el bolquer, a donarlos la volta al llit, a fer que el seu estat d'ànim no decaigui…

De vacances, ni en parlem. És el que toca ara. La vida del cuidador familiar està molt limitada. Et quedes molt aïllat. A més a més, no tenim salari ni dret a una Seguretat Social ni tampoc a la jubilació.

¿Va prendre la decisió correcta? No sóc Teresa de Calcuta, però considero un instint primitiu cuidar els meus pares en la vellesa. El meu pare anava a treballar a les sis del matí per mantenirnos a mi i als meus cinc germans.

Ho concep com una llei natural. I tant. Molta pompa en els casaments i comunions familiars, i després què. Si aquests fonaments no són sòlids en la nostra societat, tota la resta trontolla. Encara més ara, quan no hi ha valors on agafarse. 

¿Com va néixer l'associació? Quan va morir la meva mare, fa quatre anys, em vaig quedar molt tocada. Un dia, al CAP de Larrard, on em visito, vaig veure que feien un taller titulat Cuida't per cuidar.

I s'hi va apuntar. Va ser un abans i un després. Ni tan sols sabia que jo era una «cuidadora familiar»; em van donar un nom i la meva autoestima va pujar. Allà vaig conèixer gent amb situacions el doble de complicades que la meva.

Segur. Recordo una dona a qui se li havia mort un fill, havia de cuidar el marit amb Alzheimer i havia hagut d'adaptar la casa per viure amb certa comoditat. A sobre, arribava al taller arregladeta i somrient. Em vaig dir: «Marta, posa't les piles».

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Se les va posar fundant l'associació. Quan es va acabar el curset, vaig sentir que no podíem trencar el vincle creat. Ara, fem quatre activitats al mes, entre elles una reunió al Bar Tívoli (Sicília, 394) per compartir experiències i preocupacions. El cafè del cuidador en diem.

[Contacte: cuidadorbcn@gmail.com].