Ester Quintana ha sigut mutilada tres vegades

Ah, quina dolça sensació de pau, quin bàlsam de seguretat, quina fragància de llibertat emparen els catalans després que la mutilació d’una ciutadana pel tret d’un mosso delinqüent hagi quedat impune als tribunals de justícia.

No, no. Deixem-nos d’afaits sarcàstics. La gravetat de l’assumpte exigeix que els fets i les seves conseqüències s’exposin en cru. A Ester Quintana, que una tarda de vaga general exercia el seu dret constitucional a manifestar-se sense violència, o bé simplement caminava pel centre de Barcelona, l’han mutilat tres vegades.

Primer la va mutilar l’agent dels Mossos que la va deixar bòrnia d’un tret. Una acció policial repugnant, sense justificació possible: no hi havia cap mena d’enrenou al lloc i a l’hora en què el mosso va prémer el gallet.

Després la van mutilar el conseller d’Interior, Felip Puig, i el director dels Mossos, Manel Prat, aparentment servidors públics, que lluny d’escoltar i socórrer la víctima, la van desacreditar públicament: ella sabria on havia ficat l’ull, perquè per descomptat cap policia havia tingut res a veure amb aquella acció.

I per últim l’ha mutilat el sistema policial i judicial, incapaç d’assenyalar i castigar el mosso delinqüent. Aquest podrà continuar entregat amb el seu particular afany a la tasca de vetllar per la seguretat dels seus conciutadans i pagadors de la seva nòmina.

Però, ¿què dimonis passa en aquest país perquè en els últims anys s’hagi fet mereixedor d’un ominós rècord internacional de mutilats oculars per munició de goma disparada pels antiavalots? Ester Quintana, Nicola Tanno, Jordi Naval, i així fins a set bornis i quatre ferits greus. I, per sobre d’això, ¿com és possible que cap d’aquestes accions hagi merescut el més mínim càstig penal? ¿Potser és tolerable una impunitat tan gran? ¿Quina malaltia corromp la salut democràtica de les institucions, els responsables de les quals no conceben cap altra actitud de sortida que la de fer pinya amb els abusadors davant les víctimes, desacreditar aquestes últimes i embolicar els casos en benefici dels primers? ¿A què respon aquesta falta endèmica de coratge polític per identificar i corregir els errors en l’exercici policial i sancionar els abusos?

Identificar, corregir, sancionar… És per posar-se a plorar. En lloc de complir amb la seva obligació, el que han fet la Conselleria d’Interior i els Mossos d’Esquadra és obstaculitzar la investigació al negar des de primera hora que s’hagués disparat projectils al lloc per on passava Quintana aquell dia i a aquella nefasta hora. Desacreditar la víctima, humiliar-la d’aquesta manera… Tant se val; nosaltres a la nostra.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

El tribunal no ha aconseguit desemmascarar el policia delinqüent, però sí que ha constatat i ha censurat que els «màxims responsables polítics i policials d’Interior (…) van condicionar i van perjudicar la investigació dels fets».

En un país que apreciés la democràcia i la justícia, el conseller d’Interior, Jordi Jané; el director dels Mossos, Albert Batlle, i el comissari en cap del cos, Josep Lluís Trapero, no tindrien avui cap assumpte més urgent a atendre que trobar el delinqüent que campa lliurement als Mossos.