Anar al contingut

LA VIDA DELS AFECTATS I LES SEVES FAMÍLIES

Cine apte per a nens autistes

Una sala de l'Hospitalet ofereix un film adaptat a les peculiaritats del trastorn

Les famílies reclamen més recursos per a l'educació i un servei de suport

Rosa Mari Sanz

Tenen por de la foscor, els altera el volum alt i no són capaços d'estar gaire temps tranquils. Són alguns trets de les persones que pateixen un trastorn de l'espectre autista (TEA), i per això les famílies que tenen fills amb aquesta peculiaritat no acostumen a anar al cine per evitar situacions incòmodes que poden generar algunes conductes inadequades. Ahir no van haver de donar explicacions a ningú per una rebequeria, un moviment estereotipat o un crit. Desenes de famílies van anar als Filmax Gran Via de l'Hospitalet a la projecció d'una sessió adaptada a les seves necessitats. Tot estava permès, menys fer callar a ningú. Es va abaixar el so, es va mantenir una llum tènue i els assistents van poder circular per la sala lliurement.

A Paco Martínez i al seu fill Marín, de 12 anys, no els agrada anar al cine, però van respondre a la proposta de l'associació Aprenem, organitzadora de l'acte, i a les 11 ja eren a les portes de la sala. Gairebé una hora abans de l'inici ja s'intuïa per les crispetes a terra, com si fossin el vestigi d'una batalla campal, que el públic que veuria la pel·lícula d'animació Atrapa la bandera era excepcional. «És positiu relacionar-nos. Es tracta d'intentar que les famílies no ens tornem també autistes», deia Martínez, que confessava que quan li van dir que el seu fill tenia el trastorn va ser «devastador». «Cada família porta el dol de l'acceptació d'una manera. L'important és no fer-ho sol».

REIVINDICACIONS / Aquest home, com la majoria de les més de 300 persones que hi van anar, són d'Aprenem, l'entitat que ajuda i serveix de portaveu de les reivindicacions de les famílies. I entre aquestes, explicava la seva directora, Lidia García, mare de quatre fills, un amb autisme (Joan, de 12 anys), que hi hagi recursos públics per a l'escolarització ordinària, un servei de suport a les famílies, atenció precoç de qualitat, una aposta ferma per l'oci inclusiu i més sensibilització i visualització del trastorn.

«Els pares ens sentim bé amb aquestes activitats. Intentem que els nostres fills es moguin en aquest món. No són del seu món, com es diu, són d'aquest. És l'únic que tenim. El problema és que no tenen les eines per relacionar-se de manera normal», explicava. I seguia: «L'objectiu és que, malgrat aquest diagnòstic, fem una vida tan feliç i normal com sigui possible. La normalitat és felicitat, però activitats com anar al cine poden ser una angoixa».

UN PUNT BALSÀMIC / Miguel Ángel Miño i Helena Mayordomo anaven per primera vegada al cine amb el seu fill Martí, de cinc anys, adoptat a la Xina ara en fa quatre. El seu debut en el món de l'oci normalitzat va ser nefast, explicava ella poc abans d'entrar: «Vam anar a l'Auditori perquè la música li encanta, però tota l'estona volia pujar a l'escenari a agafar els instruments i vam haver de marxar». La vida els ha fet un gir des que mantenen una dedicació «total i absoluta» al nen. Per a ells, com per a moltes famílies, el fet de disposar d'una activitat en què no hagin d'estar pendents dels altres, com la d'ahir, té un punt balsàmic. Encara que sigui per poca estona.

La pel·lícula va començar alguns minuts després del migdia. No n'hi va haver prou amb una sala i se'n van ocupar dues. A les portes, voluntaris de l'associació s'encarregaven d'uns tallers per si els nens no aguantaven la projecció, cosa que permetia que els germans, grans ofesos de la situació, poguessin quedar-se amb els pares a la sala.

El Nil no va aguantar ni 10 minuts. El van seguir uns quants, uns perquè deien que tenien gana, d'altres demanaven pipí, i la majoria, com el Nil, perquè sí. «Ell marca el ritme. Et vas habituant només a ell. A vegades anem a restaurants per obligar-nos a sortir, si no no faries res, però com que estàs tota l'estona pendent d'ell al final tu no disfrutes», explicava la seva mare, Mireia Perals, que destacava que el Nil, a qui no li costa somriure, a més de mogut és molt sociable. El ventall del trastorn és molt ampli.

«S'han de trencar tòpics -reivindicava García-. Com que els nens amb autisme no senten l'afecte. És clar que el senten i  són capaços de donar-ne, però de manera peculiar i diferent. Tots els pares saben que el seu fill els estima i que estimen el seu fill».

La pel·lícula es va acabar abans d'hora per a molts, a mesura que anava passant el temps l'anar i venir per la sala augmentava. Com per a molts, el debut cinematogràfic del Martí, després de la seva incursió a l'Auditori, no va ser complet. «Li han interessat tant els llums de l'escala com la pel·lícula», explicava la seva mare al sortir de la sala. «Però a poc a poc...», somreia amb resignació mentre la família marxava agafada de la mà.

A la d'ahir la seguiran més activitats. Però l'objectiu, explicava la presidenta d'Aprenem, Emma Leach, mentre jugava amb el seu fill Carlitos, és que entitats com la seva no existeixin: «Hauríem de tenir una societat en què no cobríssim el que correspon a l'Administració».

Temes: Autisme Cine

0 Comentaris
cargando