Les aigües van tornar al seu curs a Arties

«Aquí van entrar 1,80 metres d'aigua. Per aquesta finestra, que ara està tapiada. No de forma violenta, sinó a poc a poc, a poc a poc, fins que es va omplir el celler, de dos metres d'altura, i després aquí, el menjador. Com un aquari. En total, de baix a dalt, 3,80 metres d'aigua. I s'ho va emportar tot. Bé, no s'ho va emportar, estava aquí, però tot enfangat, tot per llençar. Totes les màquines, els motors, els mobles, vaixelles, finestres, banys, rajoles, tot. Ho vam perdre tot». Han passat gairebé dos anys des d'aquella terrible nit del 18 de juny del 2013 en què una crescuda del riu Garona va castigar amb fúria la Vall d'Aran, en el que molt probablement ha sigut el succés natural més greu que ha tingut lloc a Catalunya al llarg del mandat municipal que ara s'acaba. Avui, al costat del plàcid i bucòlic riu, al restaurant Casa Tana d'Arties -un dels nuclis del municipi de Naut Aran-, Maider Santiago, de 35 anys, nora del propietari, rememora amb el seu marit, Fernando España, de 32, aquella matinada agònica i l'amarga alba que la va seguir. I el seu relat sorprèn més si és possible després d'haver fet una passejada pel poble sense detectar pràcticament seqüeles.

«Jo vaig venir cinc o sis dies després i la sensació que vaig tenir al fer una volta per aquí era com si hi hagués hagut una guerra. Les cases obertes, amb els mobles posats a assecar a fora...», recorda Mario Martín, de 55 anys, madrileny d'origen i aranès «d'adopció», diu, que al prejubilar-se es va instal·lar al nucli veí de Salardú i que guia EL PERIÓDICO en aquest passeig. «La veritat és que la rehabilitació del poble ha sigut al·lucinant. No està al 100%, però, en la mesura del possible, el que falta són petiteses. I l'important va estar fet abans de la temporada d'hivern. Aquí vivim del turisme, i si no hauria sigut un desastre molt pitjor», explica el Fernando.

Satisfets doncs del procés de recuperació i encara commoguts pel record de l'altra riuada, la de solidaritat -«va ser molt bonic. Els del poble, tots els amics, veïns, gent que no coneixíem, persones grans, xavals; amics venint de Viella a les set del matí, caminant per la muntanya amb la pala a l'espatlla... Em queien les llàgrimes», relata la Maider-, el que segueix preocupant a Casa Tana és la prevenció, i per partida doble: què pot fer-se perquè no torni a passar, però també què ha de fer-se si passa: «Sabem que estem on no hauríem d'estar, que tot això és zona inundable. Necessitem instruccions clares per saber com organitzar-nos en una emergència. Al principi això va ser un caos. Que si evacuem, que si no, gent amunt i avall, fins i tot travessant els ponts... Estàvem al límit d'una desgràcia i no ens en adonàvem», explica el Fernando.

Lliçó apresa

Fonts del Consell General d'Aran expliquen que es va aprendre de l'experiència; estan en curs les obres de condicionament i redefinició de la llera del riu, així com la implantació d'una xarxa de sensors i estacions meteorològiques. Així mateix, s'han establert protocols d'emergència i el Consell General compta amb un responsable de Protecció Civil que es coordina amb Endesa (responsable de les preses riu amunt), la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre i els alcaldes i alcaldes pedanis de la vall. De fet, el dia 5 hi va haver un nou episodi (menor) de coincidència de desglaç i pluges, la situació que va desencadenar el desastre de fa dos anys, i es va declarar l'estat de preemergència. «Tot va funcionar com un rellotge», diuen al Consell General.

Arties, Bagergue, Baquèira Beret, Garòs, Gessa, Montgarri, Salardú, Tredós i Unha són els nuclis que componen el municipi de Naut Aran. A Salardú, el més gran (597 habitants), el Mario i la Carmen, la seva dona, van comprar el 2008 una casa amb imponents vistes als colossos Aneto i Maladeta. Encara que la seva intensa relació amb la vall té gairebé 40 anys, com a organitzador d'excursions i experimentat esquiador: «Salardú és la meva elecció personal. M'encanta, hi estic molt còmode, i vull seguir vivint aquí molts anys», explica. «Hem de cuidar-lo, vendre'l i que ens vingui turisme», diu Robert Paba, 55 anys, propietari del bar i hostal La Montanha, «autèntic centre social del poble», segons el Mario.

Joves que se'n van

L'estació d'esquí de Baquèira Beret, a tocar, marca la vida i l'economia del poble. I sí, fins a aquest racó idíl·lic també van arribar els mals temps: «La crisi ha tingut un impacte notable a la vall. Abans no s'havia vist cap cartell d'es ven durant anys, els hotels estaven plens, la gent feia cursets d'esquí de dilluns a dissabte. Ara vénen dos o tres dies quan vénen, i tot es ven... L'activitat econòmica ha caigut de forma clara», explica el Mario. «Jo no sabia que bé que m'anava fins que va venir la crisi», corrobora el Robert amb humor.

Notícies relacionades

De la plaça dels Màrtirs a la 'plaça Tetuan'

La ressaca de la borratxera de turisme

I és que encara que quan un surt del túnel de Viella li pugui semblar que està gairebé en un altre món, les preocupacions ciutadanes són les que són: «Els comerços han anat tancant, i la proliferació de segones residències ha encarit viure aquí. Els joves han d'anar-se'n a Viella, que és més barat, a Bossost, Les o França. Al seu dia no es va construir vivenda protegida, i avui a Salardú ja gairebé no hi ha sòl urbanitzable», desgrana el Robert. Una altra cosa és Ruda, muntanya amunt, on s'han construït i es construeixen «vivendes per avorrir», diu el Mario, i hotels de luxe, «potser més dels que la vall pot suportar».

Amb tot, al cap i a la fi Salardú «no té grans problemes», coincideixen el Robert i el Mario. ¿Què reclamen llavors a l'ajuntament? Sobretot, que resolgui el dèficit d'aparcament, una qüestió capital en un poble turístic al qual només s'arriba en cotxe i llavors un no sap què fer-ne. «I si la gent el deixa mal aparcat a la carretera i neva a la nit, les llevaneus no poden passar i l'endemà no es pot sortir del poble», afegeix el Robert. I el Mario desitja que consti «una petició petitona»: més dispensadors de sal als costeruts carrers. «La meva dona es va partir l'any passat el mal·lèol al sortir a comprar el pa, després de la primera nevada de la temporada», explica. Queda dit.