Els monòlegs del Barça

En l’entrevista que ahir va publicar aquest diari amb Cristóbal Parralo, l’entrenador del Deportivo, sobresortia el titular: «Hem d’evitar el monòleg del Barça». Ho vaig llegir i vaig pensar que fa molt temps que els blaugranes no aconsegueixen un bon monòleg amb el seu joc, però en fi. El seu futbol ja no és avassallador i incisiu com fa uns anys, quan es podia dir que, efectivament, només parlava un equip al camp. Fins i tot si aconsegueixen altíssimes cotes de possessió de la pilota, els de Valverde acostumen a oferir alternatives al rival, intercanvis de conversa en els quals hem vist que les rèpliques més contundents les oferia precisament Ter Stegen, un dels herois de la temporada.

Jo crec que, en realitat, amb les seves paraules Cristóbal estava pensant en un estil modèlic del Barça que és part de la història de l’oratòria. En l’entrevista, a més a més, el tècnic també recordava que ell va ser un dels integrants del dream team de Cruyffdream team : va jugar de lateral la gran nit de Kaiserslautern, que és quan es va començar a guanyar aquella primera Copa d’Europa del Barça. Aquell equipàs va arribar a explorar els límits del monòleg fins al punt de flirtejar amb la bogeria: al final, en la seva pitjor versió es tornava barroc, amanerat, com per exemple quan preferia mantenir la pilota a la sortida d’un córner abans que buscar el gol amb una centrada.

Seguint amb el símil literari, en realitat Cruyff va aconseguir un tipus de futbol comparable al dels grans escriptors, on la forma era més important que el contingut. El com per sobre del què. Quan deia allò de «prefereixo jugar bé que guanyar», estava defensant una estètica del futbol que s’assembla a la dels narradors més literaris. «Si un només busca la victòria, sense pensar en l’estil, quan perd li queda cara d’imbècil»: són paraules que poden aplicar-se als escriptors de best-sellers fallits, que només busquen atrapar el lector amb «una història trepidant», sense preocupar-se d’explicar-la bé, és a dir, de jugar bé.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Més que un monòleg, o un diàleg, l’escriptor i cineasta Pier Paolo Pasolini distingia els futbolistes entre prosistes o poetes, segons tractaven la pilota. Seguidor del Bolonya, Pasolini deia que el gol, amb el seu fulgor irreversible, és la màxima expressió de la paraula poètica, i el millor poema seria treure de centre del camp, driblar tots els rivals i marcar gol. Per aquesta mateixa raó la poesia està reservada a uns quants genis, pocs, com Messi. Estirant una mica el joc literari, potser hi ha jugadors que són grans adjectius, defenses que tenen la funció d’una preposició, centrecampistes substantius i davanters que carreguen amb tot el pes d’un verb crucial, d’aquells que transformen el sentit d’una frase. 

Veurem quin tipus de diàleg proposen aquesta nit el Barça i el Deportivo. En temps de campanya electoral, on les paraules perden el seu significat i les opinions es tornen buides, s’agrairia una bona lliçó d’oratòria en forma de futbol. No cal que sigui un monòleg, però sí que el Barça porti la veu cantant.