L'independentisme que ens depreda

Dilluns passat va visitar Madrid l’expremier britànic Gordon Brown, un escocès poderós i polític decisiu perquè a Escòcia no prosperés el referèndum d’independència el 2014. El seu missatge va ser concís: els greus problemes per a l’economia els provoquen els «riscos polítics»: el nacionalisme i el populisme. Es va esplaiar en la descripció d’aquests fenòmens al Regne Unit i als Estats Units, i va deixar caure judicis poc complaents amb el procés secessionista a Catalunya. Un altre anglosaxó d’origen suís, Raphael Minder, autor d’un concessiu llibre titulat The Struggle for Catalonia, corresponsal a Espanya de The New York Times, ha declarat a la revista Ethic que «l’independentisme ja no pot defensar un missatge de prosperitat», un diagnòstic en tota regla sobre la impotència de l’independentisme català, al qual aquest periodista observa amb una mirada poc severa.

Els fets recolzen aquestes apreciacions. Aquesta setmana les dades de l’atur delataven que a Catalunya han sigut les pitjors en un mes de novembre des del 2009, i els del CIS, que els índexs de pessimisme augmentaven i dequeien els de confiança a les llars del país. Tot al contrari del que passa a la resta d’Espanya. Altres mesuradors de l’activitat econòmica avisen en el mateix sentit: baixa el consum de les famílies, descendeixen les reserves turístiques, s’alenteixen les inversions i la fuga d’empreses continua. Aquest fenomen de contracció social i econòmica –també empresarial– no concerneix només Catalunya sinó tot Espanya, el creixement anual de la qual es veurà perjudicat en tres o quatre dècimes, cosa que traduït en milions d’euros són milers.

 És exacte afirmar que l’independentisme català, unilateral i, per tant, infractor de les regles de compromís, és una iniciativa política que, sobre resultar presumptament delictiva, és depredadora del benestar general. I ara, en plena campanya electoral del 21-D, és necessari que l’oposició constitucionalista alerti de la progressivitat del deteriorament socioeconòmic al qual se sotmetria Catalunya –amb greus repercussions sobre el conjunt d’Espanya– si la comunitat queda sota la responsabilitat, de nou, dels frívols responsables d’aquesta situació. Perquè, com ha advertit Antón Costas (El Confidencial del dia 3 de desembre), «el pitjor boicot ha sigut el dels mateixos catalans», d’aquests que portats més pel sentiment que pel pragmatisme –un comportament cíclic en la societat catalana– han secundat acríticament els que van prometre que no passaria res i segueixen fent-ho ara que està passant de tot.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Per què aquest comportament col·lectiu que algú ha definit com una espècie d’eutanàsia activa? L’economista Costas addueix, per una part, que «Puigdemont ha perdut l’oremus» i, per una altra, que l’expresident «té algunes fòbies, i una d’aquestes és la burgesia catalana. Menysprea les elits, que és un element comú del populisme». Eduardo Mendoza, en el seu imprescindible ¿Qué está pasando en Cataluña?, aporta apreciacions molt valuoses per mirar d’entendre aquest absurd polític. Per a l’escriptor barceloní, hi ha un factor de ressentiment en la mateixa burgesia catalana que l’ha portat a aliar-se amb els sectors revolucionaris (pàgina 67), i abunda en la realitat històrica  que l’independentisme germina en la menestralia de l’interior del país enfrontada  a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Però la depredació independentista –tan inflamada d’emocions i que en els últims temps no ha racionalitzat les justes reivindicacions catalanes– no només és material, sinó que també és una depredació cívica. Els líders secessionistes estan erosionant greument la reputació de Catalunya i d’Espanya fent semblant el nostre Estat amb el franquista, cosa que segons l’opinió de  Mendoza «és una aberració» (pàgina 76), emfatitzant que «no hi ha cap raó pràctica que justifiqui el desig d’independitzar-se d’Espanya». La denigració de la nostra democràcia és una política perseverant dels independentistes, que s’enfronten als índexs de qualitat democràtica que situen el nostre sistema entre els 20 amb més llibertats i drets efectius, raó per la qual la comunitat internacional recolza el Govern espanyol enfront de l’agitació i propaganda secessionista. Els independentistes estan posseïts per la síndrome de Samsó, i els seus líders, disposats a sacrificar el futur català i espanyol abans que abandonar l’afany impossible pel qual estan obsessivament absorbits. L’oposició té un ampli guió per combatre’ls en aquesta campanya electoral. Serà poc hábil si no és eficaç en l’afany.