La democràcia i el mètode científic

Un dels detalls més notoris de la tensió entre constitucionalistes i sobiranistes a Catalunya és que els dos col·lectius esgrimeixen el concepte de democràcia a la vegada per acreditar les seves postures i per desacreditar la dels seus oponents. La democràcia és ja un principi de feliç coincidència, un mètode per prendre decisions de col·lectius que pensen diferent. Existeixen diferents classes de democràcia, però comprendre-la consisteix a trobar el que totes elles comparteixen. I crec que totes tenen alguna cosa en comú: el mètode científic. És una bona ocasió per reprendre aquí, ¡una vegada més!, els tres principis fonamentals d’aquest mètode i els seus respectius beneficis.

El primer principi del ­mètode científic és el d’objectivitat: l’observador de la realitat elegeix la manera d’observar que menys afecta la pròpia observació. El coneixement que s’obté per aquesta via és màximament independent tant de l’observador com de l’observat. És la universalitat del coneixement. Val la pena. El demòcrata accepta de bon grat el resultat si sap que ha sigut obtingut objectivament, encara que les seves preferències siguin unes altres. La corrupció i el nepotisme dinamiten aquest principi d’arrel. Un parlament amb problemes per parlamentar topa de cara contra l’objectivitat. Mai es perd el temps per això, mai. Quan falla aquest principi, les explicacions es filtren segons convé a cada subjectivitat. (La no concessió a Barcelona de l’Agència Europea del Medicament és per a uns conseqüència de la violència policial de l’1-O, i per a altres, que Catalunya vol marxar d’Europa.) ¡Es viola l’objectivitat pròpia per poder compensar cautelarment la subjectivitat aliena!

El segon principi del mètode científic és el de la intel·ligibilitat: la realitat és comprensible. Comprendre és senzillament la mínima expressió de tot allò que comparteixen les realitats a comprendre. Amb això s’anticipa el temps i l’espai. És l’arma contra la incertesa, la supervivència mateixa. Les creences no anticipen ni comprenen. Demòcrates de diferents creences accepten de bon grat el coneixement que saben intel·ligible. Un paradís fiscal és un concepte inintel·ligible. ¿Què fan encara per allà? Fa falta més intel·ligència i intel·ligibilitat per pactar políticament un canvi en un estatut autonòmic que per delegar la qüestió a un tribunal. ¿No es podia anticipar que les empreses fugirien en estampida de Catalunya? ¿Algú va arribar a insinuar que el temps de recuperació podria englobar diverses generacions? Ningú és perfecte, i menys en economia, però una cosa és equivocar-se i una altra renunciar a comprendre. La realitat ja no és intel·ligible amb la Constitució de 1978.

    

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I finalment, el tercer principi del mètode científic és el dialèctic: si l’observador percep que la realitat nega la veritat vigent, té davant seu dues opcions: canviar d’observació o canviar de veritat. La ciència no pot contenir contradiccions. Gràcies a aquest principi, la ciència i la democràcia s’acomoden als temps que els toca viure. Val la pena. ¿Com es pot destrossar un disc dur a cops de martell i deixar anar que aquesta és la rutina per a cada vegada que un ordinador canvia d’usuari? ¿Com es pot creure en la separació de poders quan la política es dirimeix davant jutges i fiscals? ¿L’acceptació d’una Catalunya independent per part d’Europa està en tossuda contradicció amb el que aquesta no ha deixat mai de declarar? ¿Com es pot negar l’evidència d’una violència contra ciutadans votant pacíficament davant del mateix corresponsal internacional que ha captat les imatges? ¿No és una contradicció que el col·lectiu d’una trama corrupta al cub s’ompli la boca amb la recomanació de complir la llei?

No som ingenus: sabem bé que tot és un joc d’interessos i emocions. Però si la ciència és coneixement amb ideologia mínima, convé que la democràcia tracti la ideologia amb el màxim mètode científic possible. Falta objectivitat, intel·ligibilitat i dialèctica… Molt de tot.