Anar al contingut

Vint anys de l'edició catalana d'EL PERIÓDICO

zentauroepp40071292 una mare i un fill van cap a escola en un centre educatiu de170912111917

Barcelona multilingüe

Jordi Puntí

Fa 20 anys, poder elegir al quiosc va ser un enriquiment cultural

A ra fa uns quants anys, el 2006, la Universitat de Barcelona va organitzar una exposició amb el nom de Les llengües a Catalunya. D’una manera didàctica i amena, s’hi repassava la diversitat lingüística que ens ha conformat com a societat durant les últimes dècades, i s’hi documentava que a Catalunya es parlen més de 300 llengües. Al centre d’aquesta Babel, podríem afegir, hi havia unes quantes escoles del Raval: acollien alumnes de diverses ètnies i cultures i escoltaven diàriament desenes d’idiomes, que alhora s’havien d’ordenar al voltant de dues llengües pont: el català i el castellà.

Durant l’última dècada, amb la crisi econòmica va baixar el nombre d’immigrants, però aquest mateix 2017, per exemple, en una classe de l’IES Miquel Tarradell, a Ciutat Vella, s’hi poden sentir el bengali, l’àrab, l’amazic, el panjabi, el tagàlog, l’urdú, l’ilocano, el pahari, el xinès mandarí, el català i el castellà (amb uns quants accents i variants sud-americanes). És, doncs, un mapa lingüístic divers i que constitueix des de fa anys una Barcelona –i una Catalunya– que ha deixat enrere el bilingüisme conflictiu.

Elecció al quiosc

De fet, la sortida de l’edició en català d’EL PERIÓDICO fa 20 anys va ser un dels primers passos per superar la confrontació ideològica de llengües als mitjans de comunicació, amb la presència abusiva del castellà, i ens va ajudar a entendre que la possibilitat de triar, quan arribaves al quiosc, era sobretot un enriquiment cultural. És veritat que, simplificant, hi havia una mirada progressista, d’esquerres, que al cinturó industrial es conjugava en castellà i a comarques ho feia en català, però no van caldre gaires anys perquè el fenomen agafés aires de normalitat i fins i tot l’imitessin altres diaris. Tots recordem anècdotes d’aquells primers temps en què la traducció simultània no acabava d’estar afinada –aquell ministre espanyol rebatejat com a Rodrigo Estona–, però alhora la necessitat de millorar-ho va contribuir a actualitzar el model de català dels mitjans i el va fer més viu, més proper al lector. 

Tot això és per dir que, irradiant des de Barcelona, el marc mental dels catalans ha anat evolucionant pel que fa al panorama lingüístic. A vegades, però, fa la sensació que des de l’Estat espanyol aquesta pluralitat encara no es percep, o més aviat es veu com una molèstia. Una rèmora aliena. Tot és política, i sovint s’oblida que la Barcelona que Vargas Llosa enyora i reclama, aquella ciutat que ell veia com a cosmopolita, estava sota el franquisme i amb la cultura catalana deturpada i perseguida. En l’origen del conflicte polític que vivim ara mateix hi ha, sens dubte, un prejudici envers la llengua catalana, un desinterès real. Podríem dir que hi ha sigut sempre, però la convivència dels anys 80 –el Pacte Cultural de Joan Rigol– va saber convertir-la en un diàleg enriquidor per a la societat. L’arribada d’Aznar al Govern va sacsejar un equilibri precari, i avui veiem ministres que acusen les escoles d’adoctrinament. El temor, ara, és que la normalitat d’un diari que es publica en català no s’hagi de convertir novament en un exercici de resistència. 

0 Comentaris
cargando