Sandra Ferrer: «Les carències creen la dependència emocional»

Si la compatibilitat de les parelles il·luminés les llars, ¿quant baixaria la nostra factura de la llum? Però qui va crear aquests imants que activen o desactiven empaties o topades del tu a tu els va fer totalment invisibles. Entrem a cegues en les relacions,  ¿deixant-nos portar per què? Sandra Ferrer (Barcelona, 1986) va voler aprendre què il·lumina els camins que faciliten les millors relacions entre les persones. Va estudiar psicologia i psicoteràpia integradora, una maleta plena d’eines per ajudar dones i homes a ser i sentir-se éssers complets, que sumen i multipliquen, i no resten ni divideixen en l’espai de trobada comú.

–¿Quant suma una relació de dos?

–Tres. Tu, jo i nosaltres.

–¿I quant resta la dependència?

–La dependència és aquesta mitja taronja a la recerca d’una altra meitat, erròniament protagonista en aquest món romàntic de missatges que ara recullen tants m’agrada a les xarxes socials, sense ser conscients, els que els assenyalen, del que amaguen certes frases. Dues mitges taronges segueixen sent dues meitats juntes, dos incomplets que no s’han triat sinó que es necessiten. Les carències creen la dependència emocional.

 

–¿Com saber que estem entrant en una relació lliures de necessitat?

–¡Atenció! Som éssers socials i necessitem estimar i ser estimats. Una altra cosa és agafar-se a una taula de salvació. L’amor no només se sent, també es pensa. La clau és triar. Tries estar amb qui t’atrau emocionalment i que saps, a més, que et fa bé.

 

–¿Què et fa bé en una relació?

–Bé és la compatibilitat i el respecte mutu dels valors que construeixen cada una de les dues identitats pròpies que donen lloc a aquesta tercera taronja que és la relació. Fer que ella no interfereixi en el que cadascú segueix sent naturalment és confirmar que una relació et fa bé.

 

–Si t’estimes algú, deixa’l ser lliure...

–Exacte. En les meves xerrades acostumo a citar la frase de Frida Kahlo: «Jo, que em vaig enamorar de les teves ales, mai te les voldré  tallar». En la pel·lícula Titanic, els protagonistes no tenen res a veure l’un amb l’altre, són com un ou i una castanya. Però la Rose no és lliure, no pot ni elegir el punt de cocció del seu menjar, i el Jack representa la llibertat. Potser en una hipotètica Titanic 2 ja no se sostindria la relació. Ell volaria lliure... ¿i ella? 

 

–¿Què és la dependència emocional?

–Són dues peces que encaixen, com les dues cares d’una moneda. Per això una relació d’una mitja taronja i d’una altra sencera no s’aguanta. En la dependència hi ha un codependent que necessita ser necessitat per l’altre. Moltes vegades ens enamorem des de la carència, projectem el nostre jo o la nostra història idíl·lica, ens desvitaltizem enfocant-nos en l’altre. I culpem l’altre de la nostra incapacitat de renúncia. Però tant el que és positiu com el que és negatiu és responsabilitat de les dues parts. I totes les emocions són legítimes. Jo no entenc el culte exclusiu a l’alegria.

 

–¿Quin és l’objectiu de les seves conferències i tallers sobre dependència emocional?

–Aclarir conceptes com aquestes mitges taronges, estils afectius, històries de família no tancades, i com intentem reparar ferides del passat amb la història actual. L’alcohol és una de les drogues més difícils de deixar, perquè està molt normalitzada. I això passa també amb la dependència emocional. Si tot el que fem és relacionar-nos, ¿per què no entrenar-nos per fer-ho millor? Parlem de pors i carències, i de plenitud i llibertat. 

 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

–¿Quan farà les pròximes xerrades?

–El 9 de novembre, a Vibracions; el 13, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison, i el 16, a la sex shop Kitsch. Qui hi vulgui assistir s’ha d’inscriure a www.espaitau.es.