Un vol sense turbulències

Jo crec que és impossible estar concentrat els 90 minuts d’un partit. Vaja, com a aficionat n’estic segur, però és que per força hi ha d’haver moments en què els jugadors deixin vagar la mirada per la gespa o les grades. Instants en els quals el seu pensament surti del partit i, aprofitant una falta, una lesió del rival, pensin: «¿He posat gasolina al cotxe?», o «¿Com es diu el protagonista de 'Blade runner 2049'?». M’encantaria poder sentir els diàlegs dels jugadors al camp, el ritme dels seus pensaments quan van al trot. Encara que siguin uns professionals, els futbolistes no viuen aïllats del món i sempre hi ha alguna esquerda per on es cola la realitat. Diu la llegenda que un davanter holandès, blaugrana, tenia un ull de falcó per veure les aficionades que estaven a prop del córner i, cada vegada que s’hi acostava, els tirava la canya...

El cert és que el futbol no només ens agrada pel frenesí dels partits meravellosos. Ens agrada per tot el que passa fora dels 90 minuts sobre la gespa, abans i després. El futbol són moltes coses. És aquell senyor que ahir, en l’assemblea de compromissaris, es queixava dels socis que posen els peus als respatllers del seient. O aquell altre que preguntava per la funció al Barça de Braida i Rexach. El futbol també és Mateo, el fill de Leo Messi, escoltant al cotxe la cançó d’'En Joan petit com balla', i després Piqué jugant en un tuit: «Si és que a Catalunya no parem d’adoctrinar els nens». El futbol també és Guardiola exercint de cònsol honorari de Catalunya a Manchester.

Per tot això em costa imaginar, per exemple, que ahir a la nit, amb els carrers de Barcelona plens, amb centenars de milers de persones manifestant-se –una vegada més– contra aquell Govern que interpreta la Constitució com una ouija connectada amb el vell Palacio del Pardo, els jugadors del Barça i el Màlaga no pensessin en la situació política que viu el país. No dic que discutissin sobre l’aplicació del 155 entre regat i regat, però sí que l’ambient es devia notar d’alguna manera.

La banda sonora de les divagacions

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els càntics de l’afició eren una banda sonora ideal per a les divagacions. És probable que els que van ajustar el temps a la manifestació es perdessin el gol de Deulofeu, i quan Puigdemont va començar a parlar anglès en el seu discurs, Messi va estar a punt de fer gol. Al final el partit va ser un joc de poca volada, dos gols justets, i era com si el Barça volgués evitar les turbulències d’un dia tèrbol per a la democràcia.

La jornada havia començat amb el president Josep Maria Bartomeuexigint respecte per a la institució del FC Barcelona i recordant que el Camp Nou és «un espai de lliure expressió, concòrdia i respecte». Al llarg dels últims anys hem vist com aquesta llibertat d’expressió estava amenaçada: denúncies per xiulets al Rei, estelades prohibides, denúncies per càntics... En tenim una última mostra en el sainet d’abans-d’ahir amb la bandera catalana al camp del Reus. Com deia Vázquez Montalbán, hi va haver una època en què el Barça era el braç armat de Catalunya. Amb el 155, em temo, anem a pitjor i no ens deixaran ser ni això.