Messi, o l'atracció de l'abisme
jcarmengol40539468 barcelona s lionel messi right vies for the ball with atle171014231806 /
Últimament es porta molt la metàfora del precipici. La va utilitzar la CUP en el seu vídeo sobre el final del procés, estimbant una furgoneta per un barranc, i s’ha convertit també en un dels motius per descriure l’estat d’ànim de molts catalans. ¿Com s’acabarà aquest assumpte? ¿Serem tots èmuls de Thelma i Louise, tancant els ulls abans del salt final, o en l’últim segon descobrirem que el precipici amagava, ¡alehop!, un saltiró insignificant?
Els artistes romàntics van mostrar amb les seves obres l’atracció de l’abisme, aquesta necessitat d’acostar-se al perill, gairebé com un descens als inferns on trobar la seva plenitud. Aquesta setmana Leo Messi es va disfressar de geni romàntic i es va passejar pel caire del precipici. L’amenaça de quedar fora del Mundial, amb aquella selecció d’Argentina tan insulsa, el va portar a jugar potser el partit més bèstia de la seva carrera, i el va resoldre amb una gran actuació: tres gols magnífics per liquidar els dubtes.
La principal conclusió que hem de treure de tot això en clau blaugrana és que Messi s’ha acostat a l’abisme del futbol i l’ha mirat als ulls. Un pot témer que el que ara ens esperi sigui una temporada contemplativa, com la que vivim abans del Mundial del Brasil, quan el Tata Martino entrenava el Barça i hi va haver partits d’aquella Lliga en què l’argentí deambulava pel camp com un filòsof de l’escola peripatètica. Que incrèduls que vam ser, que ingenus. Messi no es reservava, era si de cas el termòmetre de l’equip: si ell funciona, tot funciona. A més avui Messi és un altre, i més savi: ja ha perdut una final del Mundial, i una Copa Amèrica per torna, i també coneix bé aquest costat de l’abisme.
El gran funàmbul Philippe Petit, que fa anys es va fer famós per travessar en un filferro la distància entre les Torres Bessones de Nova York, sol dir que el cable és per a ell un lloc més segur que els carrers, i que tot trajecte és un equilibri entre el caos i l’ordre. Com ell, el Bar-
ça d’Ernesto Valverde juga bé quan troba just equilibri entre el caos i l’ordre. Ho vam veure ahir davant l’Atlètic, amb una segona part d’un gran nivell tàctic i de col·locació, on fins i tot les substitucions estranyes –¿Iniesta fora i Gomes dins?– van jugar a favor de l’equip, i al final l’empat merescut va semblar que no era suficient.
Venint de la seva exhibició a l’Equador, potser el d’ahir no va ser el millor dia de Messi, encara que va llançar dues faltes que gairebé es van comptar per gols. Algú es preguntarà què va representar ahir el crac argentí en aquest joc de l’ordre i el caos que definia Philippe Petit, i la resposta és clara: ahir Messi va ser el filferro, el cable que tot ho tensa.
