Un partit contra la nostàlgia

Sovint el futbol és també una forma de record, potser de nostàlgia. Vinculem jugadors i equips a les nostres pròpies vides, passen els anys i les temporades, i segueixen amb nosaltres. Quan a un li agrada el futbol, més enllà de l’entrega als seus propis colors, aquestes formes de la nostàlgia prenen camins molt diversos. A vegades, fins i tot, es refugien en una cosa tan poc seductora com una llista de números... 

En el seu llibre 'Historias de Londres', el periodista Enric González explicava que una de les seves rutines predilectes era seure en un pub, amb una pinta al davant, i repassar al diari les carreres de cavalls. A continuació apostava guiant-se per «criteris tan científics com el nom del cavall i els colors de la camisola del genet». Sense arribar a apostar, el mateix criteri científic ens mou a molts els dilluns al matí: busquem al diari els resultats i classificacions del futbol i estudiem tots aquells guarismes per satisfer la nostra memòria. 

Quan em fixo en la Premier League del Regne Unit, per exemple, el meu equip serà sempre el Tottenham, per la relació dels spurs amb la comunitat jueva –els enemics de l’infame feixista Mosley són els meus amics–,

encara que segueixo també el Swansea City des que vaig conèixer Owen, amic i seguidor impenitent dels gal·lesos. A Holanda estic per l’Ajax, per la connexió Cruyff, i a Itàlia sempre m’ha agradat el Fiorentina per raons renaixentistes (bé, i perquè als anys 80 hi jugava Antognoni). A vegades les fílies són passatgeres o casuals: a França segueixo ara el Saint-Étienne perquè l’entrena Òscar Garcia, i m’agrada saber el que fa el Sydney FC en la A League, perquè em recorda un viatge meravellós per Austràlia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan un se centra en la Lliga espanyola, les connexions es tornen encara més emocionals. Una samarreta de l’Athletic, regal d’una nit al nou San Mamés, va aconseguir esborrar el mal record dels anys de Goiko i Clemente. La pista de Munir i Bojan em porta avui a desitjar el millor per a l’Alabès... En la meva xarxa de simpaties i records, el Girona ha tingut en els últims anys un lloc principal, per això m’imagino que dissabte va ser un dia molt especial per a molts aficionats d’un equip i l’altre. Sense dubtar de la professionalitat de tots els jugadors, hi havia una certa melancolia en la forma com el Barça es va emportar el partit, amb aquells dos gols en pròpia porta, obtinguts gairebé sense voler-ho, però també en la calma amb la qual els blaugranes es van conduir a la segona part, fins que Suárez va marcar el gol definitiu. Tampoc hi va haver condescendència per part del Barça, això està bé.

En realitat semblava com si els dos equips ens avisessin: atenció, aquest partit no pot deixar cap rastre de nostàlgia. Alguns aficionats potser van jugar amb la idea d’un duel de la màxima, en una futura lliga catalana. Altres van recordar que a vegades la samarreta és reversible i el rival blaugrana es tornaria el seu equip dimecres que ve de Champions, davant l’Sporting de Portugal. Altres, fins i tot, van pensar que el Girona té un equip per estar a meitat de la taula, sense problemes, i que és un gust buscar-lo cada dilluns en aquella classificació, sumant punts davant de rivals directes.