La vida després de Neymar
Soccer Football - Paris Saint-Germain F.C. - Neymar Jr Press Conference - Paris, France - August 4, 2017 New Paris Saint-Germain signing Neymar Jr REUTERS/Christian Hartmann /
Neymar no está, Neymar se fue, Neymar se escapa de mi vida...Neymar La famosa cançó, amb la lletra adaptada per algun grup d’aquí, tipus Els Amics de les Arts, hauria de sonar aquesta nit a la megafonia del Camp Nou, just abans del partit contra el Betis. Seria la manera de conjurar d’una vegada per sempre l’absència del brasiler, i oblidar-nos per fi d’ell. Només el temps (i els resultats) diran si l’afició blaugrana el converteix en un Judes figoide o si passa a la història com el record d’un breu amor de joventut.
Hem d’oblidar Neymar, doncs. El seu traspàs d’aquest estiu ens va deixar veient visions i amb molts milions per gastar, però molt tocats des del punt de vista psicològic. El Barça va acabar la temporada passada més o menys bé, però el nerviosisme per portar algú que ofereixi il·lusió –ja sigui Dembélé, Dybala o Coutinho– ens situen davant d’aquesta primera jornada de Lliga... més o menys malament.
El principal problema no és que clubs rics com Liverpool o Borussia Dortmund es resisteixin a vendre les seves estrelles, sinó que el Barça arriba molt coix a aquesta primera cita oficial. Per dues raons. La primera és la derrota sonada a la Supercopa, que d’entrada situa el Reial Madrid en un pla superior, i ja se sap que blancs i blaugranes s’alimenten de les seves misèries respectives. Quan un puja, l’altre baixa, i ara mateix a Madrid estan tan convençuts que aquest any aconseguiran el sextet –ja porten dos títols de sis– que tot els sembla fàcil. El Barça, doncs, haurà de lluitar en tots els trofeus no només per l’orgull de guanyar-los, sinó també per evitar que els de Zidane igualin el gloriós sextet que es va aconseguir en l’època de Guardiola. Déu n’hi do.
El segon problema és pitjor perquè és intern. Bartomeu i la directiva del Barça, que han deixat passar diverses ocasions per dimitir amb decència, arriben a l’inici de Lliga amb gairebé tot per fer. I no em refereixo al gran fitxatge esperat, sinó a aspectes que s’arrosseguen des de fa mesos. El primer, és clar, és la renovació de Messi: està a punt, diuen, falta trobar la data, però l’aficionat culer pateix i pateix. El següent és la renovació d’Iniesta, un gest de confiança per apuntalar la plantilla. Tampoc és gaire favorable el tracte que ha rebut Sergi Samper en els últims dies: demostra falta de confiança en el planter i dona poques esperances als joves dels equips inferiors.
A l’espera de tancar l’equip amb il·lusionadors reforços, un té la impressió que Robert Fernández i Ernesto Valverde no han parlat prou. A l’horitzó hi ha el cas de Marlon Santos, gran promesa amb esclats de realitat, que pot quedar relegat per l’arribada de Yerri Mina.
En els últims dies, jugadors com Busquets o Piqué han expressat el seu descontentament per com es porten les coses i, de sobte, tot fa un tuf de déjà vu o, per dir-ho menys fi, d’antic. Una derrota inesperada, avui contra el Betis, i no em sorprendria del tot una mocadorada contra la llotja. Com en els vells temps. Així es dilapida el prestigi d’un club, sense empenta ni estil.
