Literatura de platja

Probablement és només una qüestió d’estadística, però fa uns dies, passejant per una platja de la Costa Daurada, vaig albirar quatre estiuejants que llegien el mateix llibre: gruixut, coberta negra, títol curt. Semblava un anunci, i era fàcil endevinar que es tractava de Patria, l’èxit de Fernando Aramburu (Tusquets). 

Amb la certesa, tanmateix, arribava també l’estupefacció: ¿Patria és una novel·la per a la platja? D’entrada, les relacions entre dues famílies basques amb el rerefons dels anys de conflicte amb ETA no lliguen gens amb la flaire de crema solar. Però potser els lectors d’aquesta mena de llibres amb substància, que demanen retentiva de noms, hi troben el contrapunt ideal per a l’evasió: en un entorn relaxat, una ficció exigent que et fa estar alerta i no et permet gaires excursions mentals --com la vida mateixa--. 

O potser és tot el contrari: Patria és només una disfressa, la coartada intel·lectual que et permet estar à la page i alhora dedicar-te al noble art de badar i d’observar els altres banyistes, mentre passes pàgines a la babalà.  

En el fons es tracta de saber quins són els millors llibres per llegir sota una ombrel·la, sempre a punt de rebre el cop d’una pilota mal jugada. Una opció és buscar el contrast de temperatura i optar per una novel·la sota zero: per exemple un crim d’autor nòrdic, tipus Henning Mankell, o un dels jocs entre memòria i paisatge (nevat) que proposa Per Petterson. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si es vol fer servir el mar proper com a atmosfera, aleshores hi ha les novel·les de Joseph Conrad, o fins i tot la seva Memòria personal (L’Avenç), en què l’autor recorda les seves primeres experiències al mar.

Els requisits de la literatura de platja són absolutament insondables. Fa anys, en un article recollit al volum Estiu tot l’any, el professor Anton M. Espadaler va arribar a la conclusió que l’autora ideal per al ritme de platja era l’escriptora francesa Françoise Sagan i sobretot el seu Bonjour, tristesse. El secret es trobava en la mida que tenien els seus capítols, tan curts que s’acaben quan el sol comença a fer nosa i és el moment de remullar-se. Xip-xap i després tornem-hi. Una qualitat, qui ho diria, que també tenen els capítols de la novel·la Patria.