FINESTRA D'AUXILI
Un país malhumorat
A Espanya la duresa i l'aspror semblen el signe de les relacions entre desconeguts
Potser soc l’única, però quan viatjo a l’estranger em sorprèn l’amabilitat que em dispensen els natius. Després torno al meu país i rebo la primera bufetada de realitat a l’aeroport mateix. A Espanya la duresa i l’aspror semblen el signe de les relacions entre desconeguts. Sé que probablement soc injusta i confonc (com em va advertir amb sorna una amiga francesa a París) el turisme amb la immigració, és a dir, la impressió fugaç del que està de pas amb l’experiència de l’habitant permanent, però ens costa ser amables. A mi mateixa hi ha dies que qualsevol cosa m’indigna. Llavors em pregunto per què disposo de tan poca resistència a la frustració. ¿On han anat a parar la meva paciència, la meva comprensió?
La decepció és directament proporcional a l’expectativa i si ens fa enfadar la imperfecció és que esperem que les coses siguin fantàstiques. ¿I per què ens creiem amb el dret a una realitat millor de la que vivim? Potser la societat espanyola que va patir la misèria i la desigualtat durant segles, va experimentar un salt molt ràpid de la pobresa al confort. Amb prou feines en el gir d’una generació, vam aprendre a donar ordres en lloc de rebre’n sense les dosis corresponents de respecte, reciprocitat i confiança en el proïsme o en el sistema. Al mateix temps, temem tornar a la misèria que coneixem massa bé i interpretem qualsevol petita mancança com una amenaça.
Però sobretot, quan torno de l’estranger, el que percebo en els meus compatriotes és esgotament, insatisfacció i falta de gust per la feina que desenvolupen. És comprensible, ja que els sous cada vegada són més baixos, les jornades laborals són massa llargues i la incertesa sobre la nostra continuïtat és enorme. Si a això s’hi suma una certa sensació d’estafa intrínseca al nou capitalisme que fa promeses que no compleix, el resultat és un estat de sospita permanent sobre el proïsme que percebem com a adversari o font d’exigències. Res d’això facilita que ens estimem, és a dir, que ens tractem bé entre nosaltres, encara que no ens coneguem de res.
