La meva vida a la CIA

Hi ha noms que semblen fets per oblidar, o com a mínim perquè passin desapercebuts. Sempre he pensat que era el cas de Harry Mathews, amb aquest aire de pseudònim. Podria ser un defensa mediocre del Sunderland, un actor secundari en un film de James Bond, el client més sobri d’un pub irlandès. Potser per aquesta raó, he trigat uns quants mesos a saber que el gener passat va morir, als 86 anys, el Harry Mathews que jo coneixia. Era un escriptor singular, un americà a París, un francès a tot arreu, i a més estic segur que aquests darrers mesos vaig pensar en ell més d’un cop -vaig pensar-hi com si encara fos viu-, en concret relacionant-lo amb les notícies que parlaven de la destitució del director de la CIA, James Comey.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A París, el nom anodí de Harry Mathews destacava enmig dels noms francesos de Georges Perec o Raymond Queneau, ja que ell va ser el primer membre nord-americà de l’Oulipo, l’Obrador de Literatura Potencial. La seva obra partia sovint dels experiments lingüístics, també com a traductor, per construir novel·les juganeres com ara Cigarrets o El nàufrag de l’estadi Odradek, però els alternava amb propostes més autobiogràfiques, com ara el dietari Vint línies cada dia i el volumet Le verger, en què fa servir la fórmula del “me’n recordo” per reviure la seva amistat amb Georges Perec, precisament.

De tota manera, el llibre que recentment m’ha fet pensar en ell són unes memòries titulades La meva vida a la CIA (2005). Resulta que als anys 70, quan vivia a París, en plena crisi del Vietnam i del Watergate, va començar a córrer el rumor que Harry Mathews treballava per a la CIA -de fet, té nom d’agent de la CIA-. Al principi ell ho negava, però aviat es va adonar que li sortia més a compte l’equívoc, i fins i tot va crear una agència de viatges falsa com a tapador: es deia Locus Solus. A partir d’aquí, cada detall en la vida de Harry Mathews, fins i tot les coses més banals, feia pensar en un espia que amagava alguna cosa. Ara, en aquesta època de manipulacions de Donald Trump, de paranoies i jocs de la guerra freda, és un divertiment per rellegir. Abans, però, algú l’hauria de traduir.