Salut i estil de vida
Les cèl·lules d'Audrey Hepburn
L'única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix
Audrey Hepburn tenia una mirada profunda i nostàlgica, i una humanitat que traspassava la pantalla. Esvelta i fràgil, captivava. Als 15 anys, vivia amb la mare a Arnhem, a l’Holanda ocupada pels nazis, quan el 1944 va arribar 'l’hivern de la fam'. Unes 10.000 persones van morir de gana. L’Administració alemanya havia embargat els transports de menjar per tren als Països Baixos. El fred extrem va gelar els rius i no s’hi podia navegar. La gent bullia els bulbs de tulipes i arribava poc pa de Suècia. Audrey Hepburn va patir anèmia, malalties respiratòries i, fins i tot, la depressió que va tenir de gran s’atribueix a la desnutrició.
Les situacions d’estrès provoquen canvis en les cèl·lules i els generen una memòria, que fa que les alteracions es mantinguin fins a la tercera generació. He conversat amb Manel Esteller a l’auditori RBA arran del seu llibre 'No sóc el meu ADN', que recomano, on amb exemples com el de l’actriu, els ratolins que canviaven de color amb la dieta o la vida dispar de dos bessons idèntics, explica que els nostres gens només representen el 10% del genoma.
Però el més interessant és comprovar que l’estil de vida que portem i l’ambient que ens envolta modifica orgànicament qui som nosaltres (i qui seran els nostres fills i nets), impacta en l’organisme i pot tenir una relació directa amb l’aparició de malalties com el càncer. La bona notícia, a diferència del que passa amb la genètica, és que aquests canvis són reversibles fins i tot quan ja han ocasionat conseqüències en la salut o en el nostre caràcter. L’única prevenció és cuidar la dieta, tenir hàbits saludables, comportaments sans i activitat física, tot i que el risc zero no existeix, respon Esteller. Semblaria una resposta simple per coneguda, si no fos que destil·la saviesa. No estem predestinats. L’epigenètica ho sap. Per la nostra salut i la dels nostres fills i nets tenim el deure de decidir quina vida fem a partir d’avui.
