Anar al contingut

Els efectes de les eleccions britàniques

jgblanco38790766 britain s main opposition labour party leader jeremy corbyn 170608111949

¿Retorn al passat?

Josep Oliver Alonso

Corbyn ha liquidat el debat al voltant de cap a on s'ha de dirigir el socialisme europeu

Des d’aquestes pàgines hem anat destacant el creixent descontentament d’amplis sectors de les societats amb les seves elits, un fenomen que ve d’antic però que la crisi de 2008-2009 i el potencial col·lapse de l’euro el 2011-2012 van situar al centre del debat polític europeu. Des d’aleshores, aquella irritació no ha deixat d’augmentar, expressant-se en un creixement constant dels moviments populistes. Retinguin, només a títol d’exemple, que els Verdaders Finlandesos van aconseguir el 18% del vot el 2015; que la ultradreta austríaca es va quedar a un pas de la presidència del país el 2016; que el Partit per la Llibertat, de Geert Wilders, es va situar en segon lloc en les eleccions holandeses del 2017; que Marine Le Pen a França es va acostar al 40% en les presidencials de maig; i que les expectatives de vot de Beppe Grillo i de la Lliga Nord a Itàlia fan por. A aquest populisme de dretes afegeixin-hi el d’esquerra, que planteja igualment solucions simples a problemes extraordinàriament complexos. 
  

 Perquè la raó última del tsunami polític que escombra Europa, i també els Estats Units, és material: la caiguda del nivell de vida d’importants grups socials, l’augment de la desigualtat i la reducció d’oportunitats d’un futur millor. Unes tendències difícils de corregir, perquè són el resultat del dumping social de la globalització i dels negatius efectes del canvi tècnic. A manera d’exemple: als Estats Units, i des del 2008, els beneficis empresarials han superat sistemàticament el llindar del 10% del PIB, un fet que resulta inèdit en la moderna història del país. En suma, s’ha de partir del fet que els problemes als quals ens enfrontem són complicats. I ho són perquè poderoses són les forces que els generen. 

Davant d’això, ¿hi ha alguna cosa que es pugui fer? Si la disjuntiva no és tant el creixement del PIB sinó el de la distribució dels seus fruits, la solució ha de procedir de polítiques que contribueixin a un repartiment millor de la renda. I, pel que fa a aquesta i donats els escassos marges de maniobra del sector privat per fer front a la competència global, una distribució millor del creixement ha de procedir de la fiscalitat
    

Tot això anterior ve a tomb dels resultats electorals britànics: en contra de totes les previsions, el desnonat Jeremy Corbyn ha sigut capaç de galvanitzar joves i exvotants del Labour i aconseguir uns resultats que ningú s’esperava. I no és que les seves propostes («Per a la majoria, no per a uns quants») hagin promès la lluna. Encara que és cert que, aquí, algunes semblarien radicals (renacionalització de la xarxa ferroviària i de correus, a més a més de la distribució d’energia i la de l’aigua, anul·lació de les taxes universitàries o impuls a una banca regional pública), la veritat és que el programa forma part d’un centre moderadament escorat a l’esquerra. 
  

 Per exemple, en l’àmbit fiscal destaca la defensa de l’equilibri pressupostari i la utilització del dèficit només per finançar inversió pública, alhora que proposa elevar la imposició per al 5% amb més ingressos i, amb això, finançar la millora de la sanitat. Altres mesures tindrien un ampli suport social: elevació de la despesa en Investigació i Desenvolupament fins al 3% del PIB, un màxim de 30 alumnes per aula entre 5 i 7 anys o menjador escolar gratuït en l’etapa de primària, finançat amb l’eliminació de l’exempció de l’IVA a les escoles privades.
    

En l’àmbit laboral destaquen les iniciatives per incentivar l’aprenentatge dels joves a les empreses i la supressió dels contractes de zero hores (aquells sense nombre d’hores fixat ni conegut amb antelació). Finalment, un programa d’incentius a la construcció de vivendes, tant per ampliar la propietat i facilitar l’accés dels joves a aquest mercat com per frenar l’augment dels preus. En conjunt, un programa reformista que recorda, una mica suavitzat, els dels anys 60, 70 i 80 de l’antic laborisme britànic.

Corbyn ha guanyat en aquestes últimes eleccions molt més que uns 30 diputats. Amb la seva parcial victòria, ha liquidat el debat al voltant de cap on s’hauria de dirigir el socialisme europeu per fer front als problemes de les desigualtats i la falta d’oportunitats, que són les verdaderes arrels de la marea populista d’aquests anys. Per això, per a les elits polítiques de la resta d’Europa, socialistes o no, la victòria de Corbyn és un important toc d’alerta: s’ha de reconèixer que l’ha encertat, tant en el diagnòstic com en el conjunt de les seves propostes. ¿Retorn al passat? Sí. Però, ¿qui va dir que el que és nou sempre és millor? 

Temes: Jeremy Corbyn

0 Comentaris