El món/extramon del Boadas

La mort de María Dolores Boadas m’ha sacsejat. Era la dona d’en Miquel Boadas, el de la coc­teleria del carrer de Tallers ­tocant a la Rambla. Un petit espai en forma de triangle i una estreta lleixa per deixar-hi de tant en tant la copa o el vas del còctel. I ­naturalment, el taulell, darrere del qual exercien el seu ofici els ­ex­traordinaris professionals dels còctels, encara que el franquisme volgués imposar el combinados –potser perquè el règim era una font de combinacions fraudu­lentes–.

    Els cambrers del Boadas han dominat l’art difícil dels matisos. Un punt més o menys de ginebra és com fer un gall cantant una cançó. 

    Jo admiro el pintor que dóna la pinzellada exacta, però és corregible si no li agrada quan l’examina. El còctel, penso, ja ha de néixer impecable. Una gota que s’escapa altera l’equilibri que exigia el projecte.

    Tinc a casa el llibre de recopilació de còctels que va fer María Dolores Boadas. Són molts centenars. Des dels més coneguts fins als, per a mi, més exòtics. Del Firebird al Littledevil, del Singer al Yodel. Sovint es va inventar un còctel per homenatjar una personalitat. 

    I fullejant el llibre he pensat que tots som un còctel. Una barreja d’entusiasmes i desànims, una mica de dolcesa i un punt d’amargor. 3/4 de conformitat, 1/4 d’ànim, i unes gotetes de tossuderia. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    A la cocteleria Boadas vaig veure –¿o potser m’ho vaig inventar?– dos homes vellets que, asseguts a la barra, evocaven els records d’uns viatges magnífics. «¿Què em dius de Roma?». «Però comparat amb Sebastopol...» Vaig expressar al barman la meva admiració, i ell em va dir: «Tot s’ho inventen i són feliços». 

    Sempre és bo saber viure ­ajudat per una mica d’imaginació. Perquè quan imaginem podem ser més poderosos que la realitat. Feliçment o perillosament.